L’associacionisme cultural històricament ha estat definit com un moviment social, sorgit des de la societat civil, des del món anomenat privat, però amb una clara i bàsica opció de servei públic. No en podem contemplar l’existència sense aquest objectiu. És en aquest sentit que manifestem que ‘associacionisme cultural’ i ‘servei públic’ són conceptes intrínsecament i indisoluble lligats.
A més, a Catalunya, i fruit de la manca d’inversió del sector públic, la societat civil ha protagonitzat i liderat la construcció cultural. Aquest fet l’ha definit i personalitzat i és un tret que continua existint malgrat que el marc social i referencial hagi canviat.
En aquest context, el sector associatiu cultural demana a les administracions públiques el suport suficient per a poder continuar exercint de motor i de lideratge cultural. Es tracta d’acompanyar, no pas de substituir.
La presència i la distribució territorial del moviment associatiu cultural i la seva riquesa de matisos fan que sigui una excel·lent plataforma de treball i d’acció social i cultural insubstituïble. Mai l’acció de l’Administració no en podrà igualar els resultats socials.
Tanmateix, cal també reconèixer que com a tot ésser viu i dinàmic, el moviment associatiu cultural no és uniforme ni forçosament estable. Fluctua en funció dels moments, les personalitats, els factors de treball… Això, que a priori pot semblar una feblesa, es converteix en una oportunitat de fer net, d’evolució i d’adaptació als nous temps.
L’acompanyament que es reclama per part de les administracions s’ha de concretar en funció de cada lloc, moment i circumstància. Cal que l’Administració sigui sensible i amatent a aquestes situacions. Reclamem a les administracions aquesta sensibilitat per tal de ser tots plegats al més eficients possible.
D’una altra banda, el context en què se situa actualment el món associatiu és complex, on la societat està sumida dins d’una gran transformació econòmica, social i cultural. Aquesta situació planteja a l’associacionisme cultural el gran repte de situar-se i de donar respostes a aquestes noves realitats emergents. A més, les entitats culturals tenen el repte d’evitar que es converteixin en guetos generacionals, aïllades les unes de les altres.
En aquests darrers anys, Catalunya s’ha convertit novament en terra d’acollida amb l’aparició dels anomenats ‘novíssims catalans’. Cal buscar-ne el reconeixement no com a estranys, sinó com a manifestació d’una realitat pròpia d’una terra d’immigració, participant activament en el procés de dissolució de la condició d’immigrant, respectant els ritmes de les voluntats individuals de canvi tant dels nous com dels vells catalans, sabent que és un procés que afecta ambdues parts, que demana flexibilitat i acomodació mútua, encara que de manera desigual. Així, caldrà elaborar projectes de treball específics que facilitin aquesta trobada.
Dins d’aquesta dinàmica cal valorar les aportacions innovadores que aquests nous col·lectius poden representar per a la pròpia tradició. Això únicament s’aconseguirà renovant les formes de comunicació, que trenquin actituds resistencials, tot revisant a fons els missatges implícits de determinats principis i no renunciant mai a la llengua catalana com a espai de trobada comuna.
L’associacionisme cultural pot i ha de continuar tenint un paper bàsic en la transformació i la personalització social.
(Article publicat amb motiu de la cloenda del Segon Congrés de l’Associacionisme Cultural Català, abril del 2011)
