En el teixit humà d’un poble és molt important el treball que desenvolupen els historiadors, que són els notaris dels antecedents de la realitat en la que vivim. L’historiador estudia com succeïren els fets, quines tendències i opinions s’hi manifestaren, quins foren els encerts i els errors en cada moment, en definitiva, expliquen el que passà i com. Aquest coneixement de la història és fonamental per a tothom perquè en fer-nos-el nostre prenem consciència d’un dels elements que configuren la nostra personalitat nacional al costat de la llengua, de les formes de vida i, naturalment, de la voluntat de seguir essent una nació.
Catalunya ha tingut i té grans historiadors, recordem com en el segle XX el treball de Ferran Soldevila i de Jaume Vicens i Vives, entre d’altres, han ajudat a explicar-nos la història amb rigor i amenitat. En aquest rengle de grans historiadors cal recordar Josep Termes (Barcelona 1936 – 2011) que fa uns dies, el 9 de setembre ha mort.
L’obra de Josep Termes es extensa i fonamentalment dedicada a l’estudi dels moviments socials a Catalunya en el segle XIX i XX. La seva primera investigació fou feta sobre el tema “Anarquisme i sindicalisme a Espanya: la Primera Internacional, 1864-1881” a la que seguiren molts altres llibres tractant en profunditat el fenomen del catalanisme en les seves arrels populars.
El treball de Termes ha estat especialment valuós perquè ens ha aclarit una qüestió que semblava difícil d’escatir. És el Catalanisme que sorgí al segle XIX un fenomen llunyà a l’arrel popular? De cap manera, Termes demostrà que en qualsevol manifestació del poble hi ha, sempre, un element d’afany per identificar-se, de defensar-se i de reivindicar la personalitat com a poble.
Estudià i publicà la vida i els objectius de les primeres associacions d’ajuda mútua, dels ateneus, de les escoles que sovint els acompanyaven, de les cooperatives, dels Cors de Clavé i en general de la vida cultural, i va concloure que en la construcció nacional de Catalunya l’esforç de l’associacionisme popular fou i és d’una importància extraordinària.
Aclarí també molts altres aspectes de la trajectòria històrica dels moviments socials de Catalunya. Una de les qüestions importants en les que Termes aprofundí fou el perquè el marxisme al segle XIX tingué poc arrelament a Catalunya. Les raons les cercà en que el marxisme considerava fonamental fer les transformacions a través de l’Estat i en un país com és Catalunya, de moment sense estat propi, aquest era vist com una estructura llunyana i hostil i, en conseqüència els moviments socials nostres optaren per fer les transformacions al marge, des de les arrels populars i enfrontats a l’Estat.
Ha mort en plena dedicació al que ha estat la seva passió, la història. Moltes de les seves obres com “Les arrels populars del catalanisme” (1999), “Història de la Catalunya treballadora” (2000) o “Història del catalanisme fins al 1923” (2000) són llibres ben vius i que seguiran sent-nos útils.
Josep Termes fou catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Barcelona des de l’any 1982 fins al 1991, des de llavors ho fou a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Fou reconegut amb la Creu de Sant Jordi (1990) i amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2006).
Orgullós de les seves pròpies arrels populars, de caràcter obert i cordial, Josep Termes ha fet com a historiador un gran servei a tots i es lògic que el recordem, li agraïm i seguim utilitzant el conjunt d’obres que ens aclareixen qui hem estat i qui som.
