No hi ha dubte que els historiadors del futur assenyalaran els anys que comencen el 2010 i que ara mateix no sabem quan acaben, com un període de canvi important en la política catalana. De ben segur que hi remarcaran com un moment culminant la manifestació de l’11 de setembre del 2012 on un milió i mig de catalans vàrem expressar el nostre desig de crear un nou estat dins d’Europa.
El procés de reforma de l’Estatut, aprovat el 2006 i finalment “agredit” per la sentència del Tribunal Constitucional espanyol l’estiu del 2010 va ser el darrer intent de buscar un encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol. Ara sabem que si volem viure com a catalans necessitem el nostre estat.
És clar que en moments com aquests, el paper dels polítics és essencial. Els que han estat elegits i que ens representen són responsables de tirar endavant el projecte que van explicitar als seu programa.
La novetat important que permet afirmar que som en un canvi de paradigma és que CiU, la coalició que va guanyar les eleccions i que és àmpliament majoritària al Parlament, té el mandat explícit de portar-nos a una consulta sobre la fórmula jurídica de la futura relació amb Espanya i amb el món. És a dir que la centralitat política s’ha adequat a la centralitat social i aquest és un fet que dóna una gran força al procés de transformació en el que ens trobem.
D’altra banda, ERC, el primer partit de l’oposició i partidari explícit de la independència de Catalunya, dóna suport al govern en aquest procés. Vol dir que tenim al Parlament de Catalunya una majoria independentista claríssima liderada pels dos polítics més votats i que representen un ampli espectre pel que fa a les sensibilitats socials.
Tenim doncs un retrobament entre el poble i la política que ens permet esperar que la construcció del nou estat passarà per una forta regeneració de la vida institucional.
Si hi afegim que les forces rotundament democràtiques presents al Parlament s’han declarat en favor del dret de decidir, expressant la sobirania política de Catalunya, tenim motius per saber que la fase inicial del camí cap a la plenitud nacional està ben encarada.
Ara bé, l’èxit del procés demana una amplíssima majoria social i per aconseguir-la no n’hi ha prou amb l’acció dels representants; podríem dir que la situació és massa seriosa per deixar-la del tot en mans dels polítics. És necessària l’acció enèrgica, sensible, pacient, serena i decidida de la societat civil. Òmnium Cultural, tal com fa 51 anys, hi és ben actiu.
