Sorprèn seguir la cultura literària castellana i veure com retrata aquell poble espanyol amb totes les seves actituds davant la vida i la Història. Cervantes i molts d’altres tenen la lucidesa per descriure com a observadors l’ànima castellana, i quedes bocabadat quan constates que la seva riquesa de pensament i crítica no es tramet a la seva actitud política, ni en benefici propi i menys encara quan actuen barroerament sobre un poble vençut per les armes i per la història, com pot ser el poble català. I malgrat haver perdut tot el seu univers colonial, un poble darrere l’altre, no esmenen la falsa concepció de l’honor amagada sota els fracassos. Encara ara, contemples com això de Portugal no ho han paït del tot. El problema és que amb una cultura impregnada de ceguesa crítica i endollats a glòries passades continuen amagant la desfeta imperial i s’aferren a les darreres possibilitats de colonitzar algú; com molt bé suggereix l’exministre de cultura espanyol Wert: cal espanyolitzar els nens catalans. Pensen que amb “la roja” segurament podrien recuperar “El Imperio” i la moral castellana i la hidalguía, però això els laboriosos catalans no ho entenen i, per tant, cal apartar-los de la festa, fent-los treballar als molins de vent cervantins: les fàbriques i l’entramat d’empreses catalanes per pagar el malbaratament. No s’adonen que el grau de cultura política, llibertat i de renovació històrica farà impossible mantenir posicions nacionals autoritàries i que menystenen els “molins de vent fariners”. Ara els sotmesos per símbols i formes de viure que no són compartits, com la catalanitat, estan recuperant la seva llibertat i dignitat a poc a poc, inexorablement, generació darrera generació. Com va dir un membre del PP referint-se a la lluita per l’emancipació catalana: la festa ja s’ha acabat…i tant.
Recordeu Cervantes quan explica les bogeries del seu heroi quan vol atacar els molins de vent, no us recorda algun paral·lelisme actual? És una part de la novel·la preciosa quan amb una heroïcitat digna de millor causa, el protagonista vol atacar els molins de vent. Aquest fragment explica la valentia, la decisió, la utilització de la força, la defensa de l’honor del seu poble; certament el Quixot resisteix la il·lustració que s’iniciava al seu temps. Però els inofensius molins, bressol de la modernitat, són per ell uns enemics que destorben la pau d’un passat èpic que està morint i que cal sotmetre amb l’espasa. Cervantes se n’adona, i per boca de Sancho vol convèncer el Quixot que els molins no són l’enemic, però fracassa.
Abans l’honor que la il·lustració pensa el cavaller. Segurament, el subaltern castellà, avisa al que es creu prepotent de la barbaritat de batallar amb un molí de vent, o amb qualsevol afer pacífic, però el cromosoma imperial en el cervell de “Don Quijote” ho fa impossible. No cal dir que el molí contraposa la dignitat del treballador que s’esforça per la seva família i vilatans del seu poble, davant la lluita inútil d’un personatge, el Quixot, que defensa ideals imaginaris o depassats contra la gent pacífica. La figura del molí en el treball hi troba la dignitat i la il·lustració.
La conclusió de Cervantes és molt inquietant: només amb la mort “Don Quijote” troba la pau i recupera la racionalitat. El poble castellà preferirà morir-se i llavors veure-hi clar, abans que reconèixer aquells que pacíficament i laboriosament, i sense descans, esperen l’oportunitat històrica per deslliurar-se del quixotisme i cercar la modernitat. Els “Sancho Panza” espanyols que també malviuen oprimits per uns imperialistes interns, que al dia d’avui només poden ser classificats d’irresponsables, fins a la seva mort política. Els espanyols han de rellegir els seus clàssics que els avisen al llarg de la Història. Que no passi com el seu heroi, que no calgui arribar al punt de la mort per adonar-se dels desastres de la seva bogeria. Ara a Espanya li queden poques opcions de grandesa per evitar l’autodestrucció. La Història no els va a favor quan d’un imperi que no es ponia el sol arribi a reduir-se a una regió europea insignificant. És a temps d’evitar-ho? Mentre vociferen, els catalans anirem fent anar el molí tot esperant l’oportunitat de la llibertat i dignitat.
1
