El tema del bilingüisme oficialitzat està tornant a l’esfera del debat polític, al moment que els catalans estem pensant i discutint sobre el futur del nostre país. No és cap secret per ningú que la llengua forma part del nostre ser, de la nostra identitat, com a poble distint. La llengua ha de ser, per tant, assumida i tractada tenint present el seu valor i la seva funció per a vertebrar les nostres aspiracions d’emancipació, d’independència.
Si bé el planejament que acabo de sintetitzar sembla molt clar i simple, la nostra situació lingüística és una realitat si més no confusa i el tractament de la llengua pròpia no ens satisfà. Hi ha persones, fins i tot entre les que es proclamen independentistes, que veuen el bilingüisme institucionalitzat com una via per a resoldre l’embolic lingüístic dins el qual estem vivint. D’altres creuen que és particularment el bilingüisme institucionalitzat el gran problema que hem de resoldre o, en altres paraules, que no és la cap solució, sinó el contrari, per al pervindre de la llengua pròpia de Catalunya.
A continuació resumiré, en poques línies, com em sembla que s’hauria d’enfocar la política lingüística en vistes al futur de la nostra llengua pròpia. Tenint com a rerefons la realitat del bilingüisme institucionalitzat que estem experimentant.
El problema
La institucionalització del bilingüisme és un fet relativament nou. Nasqué després d’haver fracassat, en alguns indrets, l’aplicació a Occident del model de l’Estat centralista, segons el qual la llengua dels ciutadans ha de ser la mateixa, una i prou. Un fracàs que no vingué no tant perquè les mesures per a imposar aquest model no eren les adients com perquè la resistència dels parlants d’altres llengües va ser més forta. Aquest és el cas de la llengua catalana.
No seria fins l’adveniment de la segona república espanyola, després de més de dos segles de persecució de la llengua catalana, que s’instaurà, gràcies a la pressió exercida per la societat catalana, un primer esborrany de bilingüisme institucionalitzat. Els seus efectes haurien pogut ser positius per la llengua catalana, en bona part perquè la gran majoria de la societat catalana parlava aleshores la seva llengua pròpia. Ja sabem que es tracta només d’una hipòtesi. Perquè l’experiment fou curt. Al llarg de la dictadura franquista, el català tingué una vida clandestina, l’estatus de llengua prohibida. A més de perdre la seva presència pública, entrà en un procés de minorització com a efecte de les massives onades d’una nombrosa immigració transmissora, sobretot, de la llengua espanyola.
Amb la vinguda de la transició, les autoritats espanyoles, invocant raons inspirades en valors democràtics, van donar llicència perquè el català es recuperés dintre de l’espai públic, en el marc d’un règim d’autonomia i seguint unes normes, molt reductives, de bilingüisme oficialitat. Tant l’autonomia com aquest bilingüisme eren una concessió, no una decisió presa a partir del ple reconeixement de la llengua catalana com a única llengua dins del seu propi territori, al costat d’una llengua espanyola que es mantenia ben present. Al català, en tot cas, no li era permès d’ofuscar, ni menys encara de substituir enlloc, la llengua espanyola. Amb el bilingüisme institucionalitzat el català i l’espanyol havien de conviure en pau. Per més que una llengua continués sent dominant i l’altra dominada. La llengua per excel·lència de l’Estat era l’espanyola. I punt.
Llegeix l’article complet a Lliureimillor.cat
