L’exercici real de la democràcia es concreta a través de l’acció política. La democràcia parlamentària, la vigent en els països més desenvolupats, té com a elements indispensables l’existència d’un govern i d’una oposició que presenta alternatives i controla la gestió de l’executiu i les eleccions, mitjançant les quals la ciutadania elegeix majoritàriament les persones que considera que interpretaran els desigs i la voluntat popular amb eficàcia i responsabilitat.
Tanmateix, perquè tot engrani bé, és necessari un alt nivell d’informació i, conseqüentment, uns mitjans de comunicació potents, compromesos amb la veritat i tan independents com sigui possible. És clar que és imprescindible que la informació assoleixi una transcendència que motivi la societat i que tingui conseqüències en el parlament. La sensibilitat democràtica d’un país es podria mesurar per les accions i reaccions que provoquen les informacions documentades i que afecten el seu bon funcionament. Hauria de ser inimaginable que un govern i una oposició fossin pràcticament impassibles als clamors que sorgeixen de la interpretació d’una realitat transcendent.
És públic i conegut que l’Estat espanyol pateix el percentatge d’atur més alt de la UE, més del 25%, l’economia submergida estimada és del 27%, de les més quantioses d’Europa, dada d’altra banda especialment greu si es té en compte que el president del govern espanyol va ser, durant dues legislatures, inspector d’hisenda. Cap altre país del nostre entorn presenta un nivell tant alt de casos de corrupció: el gerent del partit governant ha estat empresonat per blanqueig de diners, frau fiscal, falsedat documental i estafa processal mentre denunciava alhora els pagaments extraordinaris als principals mandataris del seu partit. S’ha revelat que Espanya és el territori europeu amb major tràfic de drogues, que és el segon de la UE amb més infants pobres, que el risc de caure en la pobresa afecta un 30% dels menors de 18 anys –nou punts per sobre de la mitjana comunitària– i, el que és probablement el més greu, que la crisi ha incrementat la diferència entre els més rics i els més pobres i en unes proporcions superiors a la d’altres països occidentals. Aquest augment de les desigualtats ha estat destacat per l’OCDE, que reclama l’adopció de mesures urgents, advertint del risc d’una greu fractura social i que la restauració de les finances públiques no pot fer-se a costa d’ampliar les desigualtats i les disparitats socials.
Aquest panorama hauria de comportar unes actuacions enèrgiques i immediates per part del govern central i també cal exigir responsabilitat a l’oposició perquè, a més a més de denunciar la poca efectivitat d’un executiu que s’empara en una suposada millora de la perspectiva econòmica, sigui capaç de presentar alternatives que puguin donar resposta a la greu situació actual . Com que això no es produeix, la resposta d’una democràcia immadura com l’espanyola és la desafecció política. L’enquesta Social Europea, un estudi biennal que s’ha fet a 29 països i que a l’Estat ha dut a terme la Universitat Pompeu Fabra, puntua amb un 3,4 i un 1,9 sobre 10 el grau de confiança dels ciutadans, respectivament, en el Parlament espanyol i els polítics; no cal dir que aquest és un dels pitjors resultats d’Europa. També és destacable que ni el president del govern, ni cap dels ministres, ni el cap de l’oposició no mereixin ni l’aprovat per la seva gestió.
Quan les persones dubten de la capacitat del govern sorgeixen moviments populars que defensen les solucions que en aquell moment els poden semblar més convenients i possibles, i que proclamen que el poble, que la gent, va per davant dels polítics. Aquesta actitud de la ciutadania és beneïda per molts mitjans de comunicació, per alguns partits i per institucions que consideren que aquests moviments són la veritable expressió democràtica.
La majoria dels països europeus creuen en la política i en la democràcia, donen respostes contundents als problemes, tenen clar què són la justícia i la responsabilitat política i que la sensibilitat democràtica és imprescindible. Per això, entre d’altres fenòmens, es produeixen canvis de ministres, canvis de governs i dimissions. A l’Estat espanyol trenta anys i escaig de democràcia encara són menys que els anys de dictadura del segle passat, i governs, partits i societat reaccionen de vegades amb més sensibilitat de dictadura que no de democràcia. N’és una bona mostra la urticària i les actituds agressives que provoca el simple fet que els catalans reclamem el nostre dret de votar, de decidir el nostre futur.
