L’escriptora Pepa Úbeda ofereix un article sobre la seva estada a Colòmbia, que li ha permès constatar el treball de les associacions. Aquest article forma un díptic precís i realista, juntament amb aquesta entrevista, de la situació d’un país que recentment pels acords de pau amb les FARC ha passat a la primera plana d’actualitat política.
Les nigües són les responsables del color blanc de les cases de Popayán i del malnom dels seus habitants, “patojos”, per la seva forma de caminar a causa del patiment que els provoquen als peus. Tanmateix, el poder d’aquests paràsits, que com a tals són aràcnids, és força menor que el de les vacunes que determinats sectors arrenquen dels colombians.
—No et volem víctima d’atracaments, segrests o “burundangas”— em diuen les meves amigues de Cali; per això, volen que me n’hi vagi aviat. Treballen en barris de desplaçats a causa de tot tipus de violències, la majoria de les quals tenen a veure amb els interessos de les grans multinacionals, sigui per explotar els seus territoris, sigui per apropiar-se’ls com a renta immobiliària, i sempre temen el pitjor.
Així que em dirigeixo obedient a la terminal d’autobusos de la capital de la salsa. Després d’aconseguir seient al costat del conductor d’un flamant taxi col·lectiu, el motor arrenca. Ens encaminem a Popayán per Santander de Quilichao. Una hora més tard, a conseqüència de la seva “hora pico” –la nostra “hora punta”–, encara continuem fent tomballons sobre els cavernosos clots de les calçades, amb abocadors com volcans color verdigrís a totes dues bandes. Entre glopades de somnolència, hi vaig emmagatzemant darrere la retícula les últimes imatges d’aquesta ciutat, una de les que més cadàvers del narcotràfic ha buidat als seus set rius, nombre sagrat.
En obrir novament els ulls, hi veig esteses en gran angular finques de ramat i conreus de canya de sucre, les dues produccions tradicionals de les valls de Cali. Al llarg de 138 km, transitaran davant meu paisatges pirenaics catalans, suïssos i irlandesos; immens “patchwork” caribeny que em fa dubtar per moments d’on sóc. Sols les elevades temperatures i els darrers quilòmetres, definitivament tropicals, em reintegren a Colòmbia.
Les cases del casc vell de Popayán són d’un blanc de colom net. Si n’hi hagués vestides de colors, serien bessones d’altres ciutats caribenyes, com ara Santa Fe d’Antiòquia o l’Antigua de Guatemala.
—Era l’única forma que tenien els seus habitants de lliurar-se de les nigües— diu una eixerida estudiant universitària que treballa com a guia turística en les seves hores lliures. —Malgrat que ja no hi ha nigües, encara les pinten de blanc poc abans de Setmana Santa —afegeix. Una Setmana entre granadina i sevillana.
—Servien per gratar-se l’espatlla i els peus dels habitants infestats de nigües— respon la meva cicerone quan li pregunto sobre els grans terrossos de pedra ebúrnia encastats als cantons d’alguns dels seus casals.
En l’actualitat, tanmateix, el maldecap de “patojos” i no “patojos” ja no són aquestes aranyes, sinó les “vacunes” que s’embutxaquen els narcotraficants, paramilitars, guerrillers i membres corruptes de l’exèrcit i la policia. Vacunes que no immunitzen contra la misèria i la mort. Ni tan sols les empreses extractores de les immenses riqueses d’aquest país se’n lliuren. Aquelles coses té la vida, com diria la cançó.
No m’agrada l’eufemisme “vacuna”. Aporta un matís higiènic que no té el fem, sigui en forma de pols blanc o de bitllets. Molt pocs han pogut sortejar-la-hi, encara que, com sol ésser habitual, als pobres els en surt més cara. Són eficaces si te les deixes aplicar, perquè, de moment, salves la vida malgrat morir-te de fam. Si et negues, no trigarà la teva família a comprar una làpida i penjar-te un contundent epitafi, molt descriptius i desbordants als cementiris d’aquest país.
—Al meu germà, el mataren els “elenos”— guerrillers pertanyents a ELN, branca guevarista—per no pagar, però vull la pau al preu que sigui— em conta un colombià ficat a defensar indígenes a qui acabo d’entrevistar, encara que al meu interlocutor no li hagin donat el Nobel. O, com diu el protagonista de Ciro & yo, un documental de Salazar, “perdonem però no oblidem”, després de segrestar-li un fill la guerrilla i matar-lo els paramilitars quan va aconseguir escapar.
Asseguda al tranquil pati “andalús” d’una mansió de Popayán –una petita font de marbre al centre, símbol de riquesa per als antics pròcers—, recordo els mots d’un advocat de Bogotà que treballa per a diversos organismes vinculats a drets humans. Apuntava com és de contradictòria l’actitud de l’actual president, Juan Manuel Santos, a qui sí li han concedit el Nobel de la Pau.
—Fixeu-vos, fou el més acarnissat perseguidor de guerrillers durant el govern Uribe, quan era ministre, i ara ha esdevingut el profeta de la conciliació. Molts pensem que, darrere aquesta mudança, hi ha les pressions de les empreses extractores i les multinacionals. Les terres més riques del país i les plantacions de coca estan controlades per les guerrilles: FARC, ELN, ELEP… I cal traure’ls-en per tal que guanyin encara més, que amb la plata no s’hi juga… Els accionistes, vostès mateixos, no els posen traves als beneficis quan els hi arriben, vinguin d’on vinguin— apunta amb dit acusador.
I és que l’assumpte ja no està per a cap tipus de nigües.
