El mes de novembre de 2014 apareixia la primera edició del llibre de Brau Edicions La terrissa a Catalunya, fruit del treball de camp d’Alfons Romero i Joan Rosal.
Acostumats com estem a la cultura de consum efímer, s’agraeix poder gaudir de projectes editorials que apostin pel rigor del treball sistemàtic que convida a ser llegit i rellegit, com sovint fem amb el coneixement enciclopèdic.
La terrissa és una d’aquelles arts i indústries que la tradició popular ha mantingut en la categoria de la significació d’identitats. Ha resistit fins i tot la moda de considerar art allò que és forma i funció en la pràctica quotidiana.
Sovint es cau en el bonisme de la postmodernitat en considerar estètic i decoratiu allò que senzillament agrada. Enaltim un poal posant-lo en un pedestal ben il·luminat al rebedor d’una casa benestant, perquè associem la seva presència humil i austera amb l’art contemporani dels anys seixanta.
Si Picasso i els seus col·legues parisencs veneraven les formes d’una màscara africana és perquè la considerarien estranyament diferent a allò que els cansava per massa habitual o familiar: la pròpia tradició.
Quan ens fascina allò que ens resulta exòtic potser ho fem per renegar del nostre pare simbòlic, per adoptar el pare d’un altre ben aliè, el patrimoni propi substituït pel patrimoni d’un altre, fins a l’extrem de caure en l’etnocentrisme d’anomenar art allò que és un objecte significant.
Amb la terrissa ha passat quelcom de semblant, perquè ens fascina la traça humana que encara conserva i que ens recorda el nostre propi passat exòtic.
Enfrontem del disseny industrial al disseny preindustrial, a la indústria tradicional artesana. Ara els canterers malviuen una reconversió d’allò que abans havia estat indispensable per a la vida domèstica quotidiana, manllevat en una artesania que ha de fer veure que s’assembla a l’art conceptual. Els terrissers imiten l’art per vendre i per poder viure donant encara forma a la terra feta fang.
Els objectes de terrissa han resemantitzat el seu significat i funció, descontextualitzats del lloc que els pertocava en aquest món, ara omplen les estances de les cases i l’imaginari dels col·leccionistes amadors del rastre d’humanitat que encara proclamen.
Els autors del llibre La terrissa a Catalunya han tingut el coratge i la saviesa tenaç de documentar cent onze centres terrissaires que han existit o que encara són vius arreu d’una Catalunya que desdibuixa les fronteres convencionals per endinsar-se en l’àmbit del sentit comú de l’etnografia.
Acostumats, i atabalats, per llibres d’una sola lectura i museus turístics d’un sol ús, saludem i agraïm el treball d’Alfons Romero i Joan Rosal, dos apassionats per la terrissa i per la feina ben feta.
