Via fora !! va ser una revista editada per l’associació Enllaç promotora de cultura popular. Amb el subtítol publicació per a la gent culturalment activa, es va especialitzar de bon començament en temes com ara la cultura popular o la sociocultural. Ben aviat, però, va ampliar la temàtica a d’altres camps: desenvolupament, cooperativisme, salut, nous moviments socials, interculturalitat, política, sociologia… Amb una periodicitat trimestral, se’n va editar 66 números, entre els anys 1984 i 2001.
L’any 2011 L’Ens de l’Associacionisme Cultural català va signar un conveni de col·laboració, un dels aspectes del qual fou la difusió dels seus continguts en format digital.
A continuació us oferim un article de la secció Sota la ploma del Via fora, aparegut al número 36, volum IV, tardor 1992.
—–
CRISI DE LA MODERNITAT VERSUS CRISI DE L’ASSOCIACIONISME
Possiblement a primer cop d’ull us pot semblar estrany que la gent d’ENLLAÇ tractem aquest tema. Tanmateix, si recordeu l’editorial del VIA FORA !! núm 34, l‘entrevista a l’Àngel Castiñeira del núm 35, ) i els diferents treballs que sobre el voluntarisme i el treball voluntari hem anat publicant en aquests darrers anys, estarem d’acord en què el tema de la post-modernitat, ja sigui anomenant-la o no, ja sigui per activa o per passiva, ha estat present, principalment pel que fa a la seva relació́ amb la tradició́ associativa de Catalunya, la història més recent, i l’impàs actual.
Com ja sabeu, els articles que publiquem en aquesta secció́ són treballs que el grup subscriu en la seva totalitat i la majoria de les vegades -com en aquest cas- és fruit d’una discussió́ prèvia realitzada per tots nosaltres.
Conscients que això̀ és una primera entrega, us l’oferim amb la voluntat d’iniciar un debat que ens agradaria fos més profund i més compartit.
En l’editorial del VIA FORA!! Núm 34 suggeríem un nou punt de vista de cara a l’anàlisi de la crisi de l’associacionisme, tot emmarcant-la dins la crisi general de la modernitat.
Així́, dèiem que «una línia d’anàlisi pot consistir en situar l’associacionisme dins el marc dels valors que l’han potenciat i alimentat durant un segle llarg» i, posteriorment, que «els valors moderns, conscientment o inconscient, individualment o col·lectiva, perden credibilitat». La conseqüència era clara: «Cal preguntar-nos si l’associacionisme i els valors en què es recolza tenen avui en dia el seu lloc i la seva raó́ de ser […] o, en tot cas, quin paper poden fer i en funció́ de què».
Doncs bé, en el seu dia vam recollir aquesta proposta (o, més aviat, autoproposta) i vam iniciar un estudi-debat, l’estat actual del qual queda reflectit, en certa manera, en el següent document.
Cal prevenir al possible lector que no es tracta d’un tractat sobre la crisi de la modernitat (sobre aquest tema ja hi ha força literatura, i al final de l’article en donem unes quantes referències), sinó més aviat d’una ràpida panoràmica sobre els paradigmes mentals col·lectius i sobre la crisi de la modernitat i les seves conseqüències. No serà̀ sobrer, tampoc, recordar que aquest document és una fita/resum a partir de la qual poder prosseguir l’estudi-debat i analitzar més concretament la crisi de l’associacionisme.
Els paradigmes
Sembla evident que la civilització occidental (i no ens hem parat a esbrinar si d’altres també́, tot i que és força possible que sí), al llarg dels últims segles, ha viscut un procés cíclic en la seva visió del món (del real i de l’«irreal», del físic i del metafísic). Segons aquest procés, a una situació més o menys tranquil·la i estable (a nivell mental col·lectiu) li ha succeït una altra turbulenta i crítica. A un període on tot semblava clar, li ha succeit un altre on tot semblava fosc. Tot plegat, per tornar a recuperar posteriorment l’equilibri i la clarividència.
L’estructura mental col·lectiva, a través d’uns valors concrets i adequats, forneix als individus pautes de conducta, expectatives, aspiracions… compartides que, d’alguna manera, configuren la «manera de ser» del conjunt de la societat en una etapa del seu esdevenir. Això, és clar, en una etapa o període d’estabilitat, en la qual pugui existir un model mental col·lectiu, un paradigma.
Però en el moment en què, per diverses causes que no vénen al cas, aquest equilibri es trenca, els elements constituents del paradigma perden llur utilitat i (funció) i aquest desapareix. Els individus es queden sense model a seguir i la societat entra en un període de crisi moral i, en última instància, cultural.
No cal ser una persona gaire espavilada per sospitar que actualment ens trobem en un període d’aquestes característiques, és a dir, de desorientació́ moral per falta de valors útils, creïbles, vàlids… modèlics. El paradigma protagonista dels últims dos-cents anys s’esmicola, i no en tenim encara el substitut. Quin és, o era, aquest paradigma ho veurem en el proper apartat.
El paradigma
Qui més qui menys hem viscut una època en què els grans valors de referència han estat la llibertat, la solidaritat, el compromís, el sacrifici, l’ajut mutu… i d’altres per l’estil. I probablement les circumstàncies pròpies de l’estat espanyol van fer que aquests valors mantinguessin llur vigència durant més temps que a la resta del món occidental. També́ per això ens ha colpit més llur sobtada depreciació i substitució per valors light. Ens costa d’acceptar que uns valors «de tota la vida» se’ns desfacin com aquell qui diu a les mans.
Res no és etern, però, i aquests valors esmentats, que junt amb altres com ara el progrés, el treball o bé la democràcia formaven el paradigma vigent fins fa poc, ocupaven un lloc preeminent tot just des de fa un parell de segles, i encara només en el món occidental. Tot plegat no gaire en el llarg transcórrer de la humanitat.
Efectivament, ha estat a partir de la Il·lustració que aquest sistema de principis, valors, idees… ha informat la nostra civilització i ha constituït el paradigma dins el qual s’han produït les revolucions política, industrial, científica…
Ens estem referint, és clar, a la modernitat. La modernitat, doncs, ha estat el paradigma per excel·lència, el que ens ha portat on som… en el fons, l’únic que hem viscut. Ha estat la modernitat la que, tot establint-se en un lloc de privilegi en la nostra ment col·lectiva després d’una altra profunda crisi (que ens dugué a substituir Déu per la Raó, la religió per la ciència), ens ha donat el convenciment de posseir un mètode segur per conèixer la realitat i, molt més important encara, per descobrir la veritat (o, millor, un sistema de veritats). Que la veritat pogués variar junt amb el coneixement de la realitat no deixava d’estar implícit en les regles del joc.
La raó i la ciència, dos grans pilars de la modernitat, ens han dit que la veritat, que allò que és bo, es pot justificar mitjançant el raonament a partir d’unes premisses determinades, entre les quals destaca la nova concepció́ del subjecte individual. Allò̀ que no es pot justificar d’aquesta manera no té carta de validesa, no és cert, no és bo.
El no-res
Fins aquí tot molt bé, però per motius diversos les coses no van tan bé com semblava que havien d’anar, i qui més qui menys veu que passen coses inexplicables. Alguns «visionaris» (filòsofs, pensadors, polítics, aprofitats -hi ha de tot-), com sempre passa, han vist abans que altres i s’han posat a reflexionar i a explicar el que està succeint. Doncs bé, sembla que la modernitat fa aigües i, en conseqüència, s’enfonsen els principis, valors i idees que hi estan associats.
Si la modernitat (recordem: el paradigma) desapareix i ens trobem instal·lats en allò que hi ha després, tot i no saber què és això, és fàcil parlar de postmodernitat, en el fons un concepte obscur que té com a única referència la modernitat i la seva dissolució.
D’altra banda, en una situació de crisi (que com a tal podem considerar l’actual), amb manca de models clars, afloren corrents de pensament més o menys antics, més o menys nous, que malden per esdevenir nou paradigma.
Quan parlem de postmodernitat, doncs, ens podem referir a dos conceptes diferents:
1. El maremàgnum posterior a la modernitat, la crisi sencera com a tal. És a dir, tot allò que hi ha després de la modernitat.
2. Un dels corrents de pensament que naveguen dins aquest mar crític.
En qualsevol cas, una de les característiques que es deriven d’aquesta crisi és que els valors tradicionals, els valors «forts», els valors modèlics en l’etapa que fineix, es veuen substituïts per uns altres de «febles», sobre els quals no sembla que es puguin bastir edificis gaire consistents.
De fet, si la crisi que va dur a la modernitat va canviar Déu per la Raó, l’actual sembla que canviï la Raó pel No-res. Així, si fins fa poc teníem en què basar-nos per justificar (o no) les accions, per discernir el bé del mal, per trobar la veritat… en aquesta situació́ de postmodernitat sembla que no hi hagi res a partir del qual poder justificar o no qualsevol acció, qualsevol idea. Desapareixen les categories «bé» i «mal». La veritat no importa.
Ens trobem en un moment incert, on els valors tradicionals, «forts», no surten a compte dins la nova situació, no són econòmics. Per contra, els nous, els «febles», no ofereixen gaire joc, gaire rendiment, si més no per als individus que encara valorem «antics» conceptes. Ras: sembla que no sigui el moment d’invertir en valors.
El nosaltres
És en aquest context que podem estudiar la crisi de l’associacionisme, detectada mitjançant molts indicadors, encara que no tots s’observin en totes les associacions:
– La inexistència de relleu generacional.
– La manca de connexió amb l’exterior, amb el poble.
– La reducció de l’activitat a tasques gairebé exclusives de manteniment.
– La dificultat de trobar el nord de l’entitat en un entorn social canviant.
Per a això fóra necessari analitzar quines característiques tenen les iniciatives que atreuen el jovent, tant el «compromès» (terme encara modern) com el que no ho és. Veure què ofereixen les entitats que vénen bé la moto. Veure quins valors proposen. Veure què hi troben i per què s’hi troben a gust. El posterior contrast amb el què els oferim les associacions diguem-ne tradicionals, en crisi, ens hauria de donar llum en la prossecució de l’estudi que tenim entre mans.
Aquesta és una tasca per a més endavant. Com diu la Escarlet d’Allò que el vent s’endugué: Què puc fer en aquests moments? Si ho pensés em tornaria boja. Ja ho pensaré demà.
Bibliografia
Cal entendre aquesta bibliografia com una barreja, d’una banda, de documentació usada abans de l’inici de l’estudi-debat i, de l’altra, de documentació a usar immediatament després. Evidentment no pretenem amb això abastar tot el camp que ens ocupa, ni molt menys. Un cop d’ull a la bibliografia de qualsevol dels llibres citats ens donarà més informació sobre el tema de la que puguem pair en força mesos.
AADD, Problemas en torno a un cambio de civilización, Nuevo Arte Thor, Barcelona, 1988.
CASTINEIRA, Àngel, L’experiència de Déu en la postmodernitat, Cruïlla, Barcelona, 1991.
CASTINEIRA, Àngel, àmbits de la postmodernitat, Columna, Barcelona, 1986.
GINER, Salvador, Comunió, domini, innovació. Per una teoria de la cultura, Laia, Barcelona, 1985.
LYOTARD, J.F., La posmodernidad (explica- da a los ninos), Gedisa, Barcelona, 1987.
VATTIMO, et alii, En torno a la posmodernidad, Anthropos, Barcelona, 1990.
