No fa gaire temps que he sentit dir que l’època de la subvenció havia acabat i que començava el temps de pensar. Aquestes paraules, dites al bell mig de la crisi econòmica que ens envolta, en el moment en el qual la majoria d’administracions públiques estan ajustant llurs pressupostos i la distribució de llurs recursos, centren un dels problemes que està patint el sardanisme.
És veritat que la sardana ha viscut diferents crisis d’uns anys ençà. La crisi de compositors de prestigi, la crisi d’instrumentistes de cobla, la crisi de balladors, etcètera, i ara ens toca la crisi econòmica amb una disminució considerable de les subvencions de les administracions públiques i la pràctica desaparició dels pocs recursos aportats pel sector privat.
De compositors i d’instrumentistes, afortunadament, no ens en falten. Amb l’aparició de les cobles juvenils primer, les escoles de cobla després, el sardanisme s’ha pogut nodrir de noves generacions de músics. En canvi, encara no hem viscut el relleu generacional en els balladors, malgrat les campanyes dutes a terme a les escoles i els cursets impartits a associacions i establiments comercials.
On rau el problema? Ens hem entretingut realment a analitzar les raons que ens han menat a aquesta situació? Personalment, crec que el sardanisme té pendent, de fa uns quants anys, una anàlisi de la seva realitat. Ens hem acostumat a viure de la inèrcia dels anys gloriosos, quan els polítics s’inflaven la boca lloant les excel·lències i els valors de la sardana, quan els intel·lectuals enaltien l’esperit catalanista i de germanor que transmetia la dansa nacional.
Les entitats i agrupacions sardanistes escampades per tot el país hem passat de viure amb els socis i per als socis, a sobreviure gràcies a les subvencions. Hem passat de ser centres de relació, comunicació, esbarjo, … a simples organitzadors d’actes, amb militància escadussera i una estructura reduïda al mínim. Fent una mirada al nostre voltant, veurem que les formules que funcionen, els focus on es mantenen els índexs més importants de participació i desenvolupament, són els que tenen una associació potent al darrere. Podríem arribar a dir que les associacions que assoleixen i guarden un important nombre de militants són les que poden seguir les seves activitats sense excessius problemes.
És evident que si hi ha subvencions seran ben rebudes, però comença el temps de pensar i de trobar nous camins per seguir endavant sense dependre de les aportacions de les administracions.
La sardana necessita un associacionisme fort. La col·laboració i el compromís de la societat civil serà primordial en el manteniment i desenvolupament de la nostra dansa. Només la participació activa i la implicació econòmica dels sardanistes ajudarà a vèncer l’anomenada crisi de la sardana.
Aquest és el repte! Hem de fer créixer les nostres associacions i agrupacions, tots els sardanistes han de militar en alguna d’aquestes entitats.
2
2
