Què fem en viatges llargs en cotxe? Quina relació amb la música adoptem? Si escoltem música enllaunada, què escoltem? I en cas de viatjar amb criatures? I si escoltem la ràdio? Realment la forma de viatjar ha canviat, però potser ha canviat encara més la nostra manera de relacionar-nos amb la música. Als anys ‘90 escoltàvem cassettes al cotxe tots junts, segons com, cantant tots alhora a sobre o compartint el moment. En un moment donat, com a nena petita, vaig disposar d’un walkman, en el que jo sola amb els meus auriculars podia escoltar els cassettes que em donaven o preparaven les vegades que convingués. En aquesta estona, l’activitat es restringia a ser una cosa individual, l’inici del que més habitualment hem acabat tenint a la nostra societat. L’antropòleg Marc Augé ja parlava de l’aïllament amb l’entorn que provocaven aquests tipus d’aparells amb auriculars en situacions de viatge i en el seu concepte de “no-llocs”: el transport col·lectiu es torna una experiència individualista. Però més enllà dels transports col·lectius deixeu-me avui centrar-nos en el cotxe, un espai que sol ser compartit per nuclis petits de família, amics, parelles, etc.
Després dels walkmans van venir els discmans, tot seguit, els reproductors d’mp3, fins a passar a les reproduccions en streaming que més gastem avui en dia a través de diferents plataformes (Spotify, iTunes Music, Youtube Music, etc.). El sistema de plataformes sol funcionar amb el pagament d’una subscripció que et dona accés a un seguit de publicacions discogràfiques que han tingut distribució digital en aquestes. Pot tractar-se d’una recerca intencionada i marcada o pot tractar-se de músiques saltejades que l’algoritme va triant segons les teves cerques o allò que hagis començat a escoltar. Per als meus melòmans hi ha l’opció de “consumir” llistes de reproducció o crear-ne de pròpies. Hi ha un nombre gairebé infinit de músiques escoltables i, com amb tot el que passa avui en dia, delimitar la informació és el que més costa. Què volem sentir? Quin temps, aleshores, dediquem a escoltar i assaborir aquella música? Fins a quin punt sentirem el mateix molts cops i moltes altres coses només una vegada i no hi tornarem mai més? En com escoltem aquestes músiques, sí que seguim amb un element bàsic: ho podem fer col·lectivament amb el reproductor del cotxe o amb auriculars als telèfons mòbils de cadascú. Per tant, malgrat tot, en aquest aspecte podem triar que, igual a la dècada del 1990, fer-ne una experiència col·lectiva o individual.
Més enllà del mitjà i en com ho compartim, la pregunta ara és què escoltem i en quin espai hi ha la música tradicional? No cal dir que l’espai és gairebé mínim si no és que ets algú que té un interès específic en aquestes músiques. Però és que encara diria més: quanta música en català escoltem? Alguns grups que poden passar certes línies de popularitat acaben sent reproduïts en aquests espais, però tot i que des del sector ens poden semblar grans èxits, no deixen de ser excepcions dins la globalitat de la societat. Tanmateix, ens podem deixar dirigir per les modes o podem ser proactius.
En el cas del que escolten els nens i què els hi decidim posar funcionem igual. Acaben escoltant grups magnífics, macroproduïts, però de vegades perdem la senzillesa d’aquelles gravacions de cassette en què sonava un Rahmon Roma amb una guitarra i la seva veu i en teníem prou per omplir hores i hores de viatge. Sense menystenir els grans grups en cap dels sectors, de vegades ve de gust ser militant de mostrar un seguit de clàssics i bases des d’on partir, per així també valorar els diferents camins i gustos que podem anar adoptant. I és que ens falta tanta educació musical de tot tipus! Valorar, conèixer i tenir la cultura musical des dels referents històrics, a la capacitat d’escolta de diferents estils musicals… I potser aquí sí que els adults podem tenir una responsabilitat en què volem transmetre als nostres joves perquè, més enllà del que triïn, coneguin d’on venim i una gran varietat de possibilitats. I sí, les plataformes d’streaming ens ho permeten molt!
Però bé, hem parlat molt d’escoltar, però entre els diferents entreteniments que podem fer al cotxe –deixeu-me ni anomenar les pantalles, un terreny encara més abrupte–, hi ha jocs, acudits, hi ha converses i… on ens queda el fet de cantar? Cantem junts al cotxe? I quan anem sols? Si aquest agost teniu la sort de fer hores de cotxe, us animo a cantar. Cantar sobre músiques ja gravades, però també sense. Apreneu-vos lletres de memòria i proveu de cantar. Agafeu aquell cançoner vell o dediqueu una estona a crear-ne o jugueu a dir coses o animals i que l’altre hagi de cantar-ne la cançó… És important omplir les estones inertes de significat, d’experiència, de gaudi col·lectiu i d’unió. Cantar és una eina fantàstica per fer pinya en llargs viatges i per significar una estona inútil. Però no només: ens permet recordar que, malgrat tanta tecnologia, som persones que podem triar fer i desfer i que tenim aquest poder. Tenim el poder de triar què escoltem, què cantem i què volem que coneguin les noves generacions. Així que, bon viatge i millor cantera a tots!
