Catalunya és un país amb una biodiversitat extraordinària. Posem-ne un exemple per a situar-nos: a nivell de flora s’escampen pel nostre territori més de tres mil espècies mentre que Anglaterra en té només unes mil dues-centes. Podríem fer extensiva aquesta dada a més grups d’organismes vius, i ens trobaríem amb mitjanes semblants. Aquesta riquesa, més enllà del que podria semblar una informació de caire naturalístic i d’interès restringit, és una expressió, almenys en bona part, de les característiques dels paisatges catalans, caracteritzats per la diversitat i l’heterogeneïtat, amb una naturalesa que podria explicar la diversitat territorial i sociocultural del país.
Si l’Europa occidental està conformada per tres gran regions biogeogràfiques —la regió boreoalpina, la centreeuropea i la mediterrània—, Catalunya les té representades en intensitats diferents totes tres: un 75% és de domini mediterrani, coincidint amb la Catalunya seca; un 20% la conformen unes cobertes vegetals i una biodiversitat de corologia centreeuropea; i un 5 % aproximat d’elements boreoalpins ubicats a l’alta muntanya, en aquest cas quasi exclusivament pirinenca. Aquesta realitat biogeogràfica fa que el nostre país es pugui considerar una síntesi dels grans paisatges europeus.
Aquest escenari d’existència, bàsic per a la nostra societat, caracteritzat per un variat mosaic paisatgístic, també explica que Catalunya és un país de boscos, encara que sense saber-ho ni tenir-ho assumit. De fet, el bosc en general és l’expressió més madura del paisatge, car aquest està conformat per les denominades forces inductores de caràcter biofísic i les forces inductores de caràcter socioeconòmic; la resultant d’aquesta equació és el paisatge que ens entorna i que ens dóna suport existencial. Si deixàvem actuar només les forces de caràcter biofísic (el mite urbà de la intocabilitat), Catalunya seria un país majoritàriament cobert per boscos, llevat d’algunes zones litorals i d’alta muntanya. Tot allò que no és bosc, és el resultat de diferents processos històrics d’artigatge per tal de realitzar les activitats agrícoles i de pastura, indispensables per a sustentar-nos. En la mesura que el rerepaís tanca masos i abandona conreus, la resposta “resilient” del sistema dóna inexorablement bosc.
El despoblament rural de les darreres cinc dècades explica que en aquest moment la superfície forestal ocupa mes del 60 % del territori, posant-nos per damunt de la majoria de les mitjanes forestals de països com Espanya (36%), França (34%), EUA (32%). Catalunya és un dels països amb més superfície forestal del món occidental, és a dir, un país de boscos sense saber-ho, ni tenir-ne consciència, ni tan sols haver-nos posat d’acord sobre què se n’ha de fer. El debat encara se situa en el TOCAR O NO TOCAR, that is the question! A més, hem fet una cosa que mai cap cultura anterior coneguda no havia desplegat: construir dins dels boscos de naturalesa mediterrània, cosa que vol dir, ras i curt, boscos amb una elevada combustibilitat; d’aquesta manera, quan hi ha un incendi forestal, no tenim un problema forestal estricte, sinó un problema social de magnitud. De fet, els focs són a dia d’avui el problema ambiental més notori del país.
Catalunya en matèria de boscos s’ha de situar en el lloc que li pertoca: país de boscos amb el que això representa.
