Catalunya, del segle XVIII ençà, ha desenvolupat un model cultural, social i econòmic propi que li ha permès preservar una identitat diferencial en oposició progressiva amb la que se l’hi intentava imposar des de l’estat central. En bona part, aquesta diferenciació s’ha fonamentat en la creació d’una economia comercial i industrial basada en un teixit urbà dinàmic amb el que s’ha avançat en la integració territorial moderna.
A Catalunya s’ha creat un model de desenvolupament històric dinàmic, complex, fet d’al·luvió i projectat enfora. Un model que ha buscat progressivament emmirallar-se en l’entorn europeu occidental, compartint-ne molts ritmes i inquietuds alhora que moltes de les seves tensions i violències. La societat catalana contemporània ha estat una societat que ha compaginat els processos de modernització i creativitat amb la violència més extrema: els exemples de 1909, 1915-1922 o 1932-1939 constitueixen tan sols uns dels episodis recents més sobresortints.
Un aspecte essencial de la modernització catalana és que aquesta no s’ha pogut endegar des de l’acció política normal, ja que aquesta forma d’autonomia li venia negada persistentment per l’estat, tot i disposar d’un sistema polític ric i diferenciat. A Catalunya s’ha hagut de fer política a través dels mitjans més diversos. Entre aquests, un dels més determinants ha estat el món associatiu, veritable escola de democràcia participativa en els pobles més avançats; i cal dir que la consolidació i el desenvolupament d’aquest món associatiu ha corregut en paral·lel a la del propi catalanisme. I és precisament aquesta relació dinàmica entre el catalanisme i l’associacionisme el que ha fet possible que Catalunya resistís a les situacions més difícils, especialment als embats de dues dictadures que durant el segle XX han estat especialment cruentes i bel·ligerants en contra seva.
Sense aquesta participació plural seria molt difícil poder explicar l’abast de l’obra projectada i en bona part realitzada, amb poc temps, mitjans escassos i la constant fiscalització per part de l’estat d’institucions com la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i la Generalitat de Catalunya, en provisionalitat fins al 1932, en suspensió de l’Estatut entre 1934 i principis de 1936 i amb l’excepcionalitat de la Guerra Civil entre 1936 i 1939. Totes dues institucions varen comptar amb l’associacionisme de base i van poder estendre així la seva acció a la totalitat del territori.
Es probable que l’actual període democràtic, de 1977 ençà, amb la seva fixació i hegemonia de la “partitocràcia”, hagi relaxat una mica el tremp que desprenia aquella relació històrica entre el catalanisme i el món associatiu del país. En associacions històricament capdavanteres, com pot ser l’Ateneu Barcelonès, aquesta pèrdua de tremp nacional-associatiu sembla que es faci més evident en situacions de gran desafiament històric com en la que ara ens trobem immersos. Es pot argumentar que es tracta d’un cas entre la munió d’associacions que completen el nou formigueig d’aquest component tan essencial en la nostra història recent. Perquè el cert és que sense la recuperació del nostre dinamisme nacional associatiu serà realment molt difícil construir la societat nacionalment lliure i socialment equilibrada que tots desitgem.
