Són èpoques d’editorials comunes, consultes populars i tribunals constitucionals inquisidors. Són èpoques de passions a flor de pell on els estirabots són moneda comuna. I potser és ara, enmig de tot aquest soroll ambient, quan més toca refredar els ànims i refugiar-nos en la fredor objectiva dels números. Què ens diu la ciència que ens pugui ajudar a escollir el millor camí en la cruïlla on ens trobem?
Vull recordar unes dades que espero ajudaran a reblar una mica més el clau i permetran decidir-se aquells que no es deixen portar fàcilment pels clams viscerals de la terra. El Dr. Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, societat filial de l’IEC en el decurs dels Debats de Recerca organitzats per la Societat Andorrana de Ciències i el Govern d’Andorra el passat mes de setembre va presentar unes dades que podríem titllar com a mínim de reveladores. El seu estudi es basava en les dades sociolingüístiques dels set territoris de parla catalana i estudiava tant la salut com l’evolució de la nostra llengua. Si considerem l’índex de transmissió familiar del català (ITIC) el territori en millor salut seria Andorra seguit de Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja i finalment l’Alguer i la Catalunya Nord. Curiosament, aquest és el mateix ordre que el d’autogovern que ens porta d’un país completament sobirà a una senzilla regió passant per diferents graus d’autonomia. Així doncs, quan més autogovern, més bona salut té el català.
Ens trobem en una cruïlla i per una vegada tant el seny com la rauxa ens assenyalen la mateixa direcció, però serem prou valents per triar el bon camí?
