«Dins sèt sègles, lo laurièr tornarà verdejar…»
Unes 25.000 persones varen respondre el proppassat 24 d’octubre a la crida per manifestar-se a Carcassona a favor de l’occità i per exigir al Govern francès l’adopció d’una política lingüística. Un èxit de convocatòria, ateses les distàncies de l’espai occità, que s’afegeix a les anteriors edicions de Besièrs, del 17 de març del 2007, i de Carcassona, del 22 d’octubre del 2005. La jornada tingué un marcat caràcter festiu i ha infós un notable alè al moviment associatiu occitanista, per la legitimació que comporta i per l’emergència evident d’una nova generació que s’incorpora a la reivindicació, després d’un llarg període de canvi de cicle i travessia del desert que s’inicià als anys vuitanta.
Bona part d’aquest èxit, és clar, cal atribuir-lo a la unitat que representa Anem Òc!, la plataforma convocant, integrada per l’Institut d’Estudis Occitans (IEO), la Federacion per l’Ensenhament de la Lenga e la Cultura d’Òc (FELCO), el moviment Calandreta, que gestiona les escoles immersives, el Conselh de la Joventut d’Òc, l’associació de pares Òc-Bi i el Felibritge.
De fet, fou de resultes del ressò mediàtic al nivell de l’Hexàgon de les dues primeres manifestacions i de l’accés de la reivindicació lingüística a l’agenda dels partits, amb la creació d’un intergrup de parlamentaris favorables a abordar la qüestió, que hom aconseguí que el tema fos debatut a l’Assemblea Nacional francesa el 7 de maig del 2008, amb la posterior incorporació, el 9 de juliol, d’una referència a les llengües altres que el francès a l’article 75-1 de la Constitució, que en reconeix el valor com a «patrimoine de la France».
Ja s’entén, però, que una mesura simbòlica com aquesta és del tot insuficient davant de la complexitat de qualsevol intent de resocialització de la llengua en una situació que és postdiglòssica per a àmplies capes de la població occitana. En tals circumstàncies, el més urgent és ara per ara garantir i ampliar els mecanismes de transmissió de la llengua (a l’escola, però també a casa…) i recuperar alguns espais de presència social —al carrer o als mitjans, per exemple….
De fet, la creació durant els anys noranta d’illes sociolingüístiques —a les aules, als escenaris…—, que permeté d’apropiar-se uns espais socials minsos però reals, és ara insuficient i cal abordar nous àmbits, tal com han deixat ben a les clares les darreres enquestes sociolingüístiques fetes a diverses regions, amb resultats preocupants per l’acceleració del procés de substitució, però amb uns nivells de manteniment i valoració de la llengua que ningú no s’esperava.
A hores d’ara, sembla que el món militant ha assumit aquesta nova dinàmica, que passa per la professionalització i la interlocució amb l’Administració, i cal comptar entre els progressos dels darrers anys l’endegament de plans de política lingüística a les regions de Miègjorn-Pirenèus, Lengadòc-Rosselló i Aquitània, així com en diversos departaments, la consolidació d’una àmplia xarxa de cursos d’occità per a adults, la signatura de diverses convencions entre les regions i els rectorats acadèmics i la visualització pública de l’occità a viles i ciutats —al nomenclàtor viari, per exemple, o als anuncis del metro de Tolosa.
En canvi, l’entestament de París a no cedir ni un bri en l’espai radiofònic o televisiu públic, reduït a unes quotes vergonyants, o l’estrangulament de l’ensenyament públic amb un ridícul increment anual de quatre places docents per a tot Occitània, està empenyent les estructures militants a l’adopció de mesures de pressió més contundents, que ben segur passaran en els propers mesos per la col·laboració amb els altres moviments de defensa de les llengües de França, a la Catalunya Nord, Iparralde, Bretanya, Alsàcia, Còrsega i els departaments creols.
És clar que amb el debat identitari que tot plegat comporta, i la possibilitat que hom acabi obtenint el reconeixement d’uns drets lingüístics individuals ara per ara quimèrics, s’han multiplicat els esgarips i els anatemes proferits per la inefable Académie Française, determinades trones mediàtiques o alguns càrrecs polítics. L’argumentari exhibit, però, s’ha basat més en la desqualificació i la ridiculització que no la discussió enraonada.
Sembla ser que a l’Assemblea Nacional, d’aquí a no gaire, hom sotmetrà a discussió dos avantprojectes per a una Llei de les Llengües de França, presentats per iniciativa parlamentària. I a casa nostra, mentrestant, hom ha donat ja els primers passos per a la discussió al Parlament de la Llei de l’Occità, que esperem que infongui un nou alè a aranesos i catalans en l’aventura de la diversitat i la dignitat dels pobles.
Potser sí que, vuit-cents anys després de l’inici de la Croada dita contra els albigesos, l’estiu del 1209, que es desfermà a sang i a foc a Besièrs i que a Carcassona suposà la mort al fons d’una masmorra del vescomte Raimon Rogièr Trencavel, el llorer està tornant a brostar…
