El 7 de novembre de 1659, el Tractat dels Pirineus signat entre França i Espanya assignava a la Corona francesa el comtat del Rosselló, amb el Conflent i el Vallespir, i part del de la Cerdanya, amb el Capcir. Des d’aquest moment, doncs, el territori del nord-est de Catalunya deixava d’estar sota l’autoritat secular de les Corts Catalanes. Han passat 351 anys i constatem que la frontera francoespanyola que separa els catalans del nord i del sud és una de les menys permeables de l’Europa Occidental.
Quinze anys després de l’entrada en vigor de l’espai Schengen, el 26 de març de 1995, la població de l’anomenat “espai català transfronterer”, constituït per la demarcació de Girona i la Catalunya del Nord, segueix patint els efectes negatius dels diferencials transversals (administratius, socioeconòmics, infraestructurals, fiscals, de mobilitat, etc.) derivats del fet fronterer, que fan que la frontera francoespanyola sigui encara avui una fractura no superada.
Tot i això, les comarques gironines i nord-catalanes configuren un conjunt històric i geogràfic coherent, a la vegada urbà i rural, amb estrets lligams lingüístics i culturals i amb eixos econòmics potencialment complementaris; una àrea amb una extensió de 10.246 km2 i més d’un milió d’habitants repartits en 453 municipis.
A més, l’espai català transfronterer, ubicat en la confluència del continent europeu amb la península Ibèrica, gaudeix d’una situació geoestratègica privilegiada. De fet, es troba al bell mig de l’Euroregió Pirineus Mediterrània, al centre de l’eix Barcelona-Lió, ramificat fins a Alacant i Marsella, que el geògraf nord-americà Richard Florida ha classificat com l’onzena megaregió econòmica del món, i en ple cor del corredor ferroviari mediterrani que ha d’unir Algesires amb l’Europa del Nord. Però alerta, aquest espai és també el seu punt de fractura.
Malgrat l’innegable avanç del procés de construcció europea, la frontera continua afectant negativament la vida quotidiana dels habitants d’un i altre costat de la ratlla: falta d’harmonització fiscal, tarifes telefòniques internacionals, serveis postals que segueixen funcionant amb lògica nacional, greus mancances de mobilitat transfronterera, plans territorials de zones frontereres que no integren la dimensió transfronterera, etc. Així les coses, allò que és normal en altres fronteres de la Unió Europea, com ara una xarxa transfronterera de transport públic o un flux de treballadors transfronterers creixent, és senzillament una utopia en el nostre territori.
La frontera va crear i continua mantenint vigent una fractura nord-sud que és especialment visible en matèria de desenvolupament econòmic, evident en el sector logístic, on la lògica de competència –si no la de mútua ignorància- encara preval sobre la de complementarietat. D’aquesta manera, mancat de sinergies i complicitats, l’espai català transfronterer no solament deixa de desenvolupar les seves potencialitats, sinó que també perd oportunitats de futur.
En un moment en què la construcció europea ha fet evolucionar la tradicional concepció estatal de la frontera, que contemplava els territoris frontereres com a àrees allunyades dels centres d’estímul econòmic, cap a una visió dels espais fronterers com a zones d’oportunitat, com a plataformes emergents que dinamitzen les relacions comercials transnacionals, cal que els catalans del nord i del sud ens dotem de les eines necessàries per estructurar i fer perenne una cooperació global, d’acord amb el que es du a terme, en alguns casos des de fa més de vint anys, en bona part de les fronteres d’Europa. Ara cal articular l’espai català transfronterer com a una conca de vida comuna on aplicar polítiques conjuntes i globals que millorin la quotidianitat de la població i les seves perspectives de futur.
