El darrer número de la revista Gegants entrevista Amadeu Carbó (Barcelona, 1970), un dels promotors de la publicació i actual col·laborador en diferents mitjans de cultura popular. Carbó participa en el reputat programa radiofònic Fes ta Festa i ha exercit com a president de l’Associació Cultural Joan Amades. Fa trenta anys que està vinculat activament en l’àmbit de la cultura popular i més estrictament en les colles geganteres barcelonines. Fruit d’aquest bagatge, ha publicat El llibre dels gegants de la Ciutat (Ajuntament de Barcelona, 2011).
Carbó considera que la cultura popular és indestriable a les idees de convivència i comunitat. Créixer com a persona implica un compromís ferm amb els teus veïns, i pocs canals són més efectius que l’associacionisme cultural per assumir aquesta responsabilitat. Així descriu els seus orígens, en el Guinardó dels anys 80: “En aquest lloc hi havia gent molt emprenedora amb consciència de classe, patriotes, a més; ells van activar associacions de barri i jo vaig tenir la sort de caure-hi, i allà em vaig formar com a persona. Estic format en l’associacionisme, en un associacionisme molt compromès. Allà vaig adquirir un compromís cap al barri, la gent i a la cultura popular”. És normal, insisteix en el transcurs de l’entrevista, que tothom consideri que els gegants i les festes majors més boniques del món siguin les del seu poble. Només allò que és nostre ens pot transmetre identitat i empatia.
Transmetre aquesta vinculació és el gran objectiu de les colles geganteres, defensa Carbó. Més enllà del debat tècnic, sobre la conveniència de construir figures més modernes o tradicionals, més preciosistes o esquemàtiques, convé prendre consciència de la força que té el moviment geganter. “No ens hem d’explicar des dels gegants, sinó des de les persones. Quan ens entenguem com a moviment, serem imparables com a organització. Podem mobilitzar milers de persones amb sis trucades de telèfon, però ens ho hem de creure”.
En aquesta línia, Carbó es mostra convençut que la cultura popular necessita tenir una projecció de futur a llarg termini. És un sector estratègic en la vertebració de la societat catalana, i ha de participar en el procés de legislació realitzat pels governants. Advoca per la creació de l’Institut de la Cultura Popular Catalana que exerceixi com a interlocutor amb els governants. La capacitat d’autoregulació de les federacions de cultura popular queda desaprofitada si no es manté un contacte directe amb les comissions del Parlament que legislen al respecte. “Em preocupa com es reparteixen els recursos. Per altra banda, si no fem un pla estratègic amb la cultura popular a anys vista, no podrem avançar. Actualment es fa un pla per una legislatura, i això no ens dóna temps ni per seure”.
Una feina de planificació necessària i que implica un gran consens sobre les preguntes més elementals. Carbó, “que sempre havia defensat el concepte patrimoni immaterial”, creu que actualment s’està sobrexeplotant: “Tenim una necessitat real que els gegants siguin declarats patrimoni? Voleu dir que aquesta declaració no ens encotillarà? Perquè necessitem aquesta declaració?”, es pregunta, tot admetent que les posicions són obertes i cal fer un debat a molt alt nivell.
Preguntat sobre possibles millores que es podrien introduir en la revista Gegants, Carbó proposa aprofundir en articles profunds de recerca. Agraeix a l’Antoni Carner la influència que va exercir en el seu pensament, fent-li obrir els ulls sobre la necessitat que té la cultura popular de replantejar-se contínuament com viure el present i com encarar futur. “Ens falta reflexionar amb què fem, com ho fem i per què ho fem; la revista Gegants hauria de ser un vehicle d’aquest pensament. Un referent sobre aquest pensament associatiu és la revista Canemàs. Vaig ser molt feliç quan es va crear” .
