A un gran pintor li’n van presentar un altre, de pintor, dient-li que era un pintor progressista. El gran pintor va mirar-ne els quadres, i va dir:
— De progressista no dubto que en sigui. Ara, de pintor…
Corre la brama que estem en mans de «professionals», d’«experts», de gent «preparada», d’«especialistes».
Costa de creure, vist com va tot plegat.
La brama porta a oposar a l’especialitzció o, millor dit, a la professionalitat, el voluntarisme.
Voluntaristes contra professionals. Progressistes contra pintors.
A un —bon— físic li fas investigar l’energia nuclear i t’acaba servint en safata una bomba atòmica que el «voluntari» aplica al cap d’uns quants milers de persones, i no a llurs electrodomèstics, als transports i al tresor energètic en general. El que passa és que un voluntariós i prou no matarà milions de persones a base de radiacions: no solament per manca de voluntat en aquest sentit sinó perquè, voluntariós i prou, haurà d’esperar que sigui un altre qui descobreixi i sàpiga aplicar les radiacions.
Amb un tècnic no en tenim per a gran cosa, amb un voluntariós en tenim per a la mateixa quantitat.
Què hi fem?
Hi ha l’altre cas, el del got d’aigua: és mig ple, o bé és mig buit?
Abans de decidir si és mig ple o bé si és mig buit, fa falta un coneixement «tècnic»: saber si realment el líquid és a mig got; no fos cas que fos gairebé ple i el pessimista decidís que li’n falta la meitat, o que fos gairebé buit i l’optimista decidís que Déu n’hi do. Mitjat el got, és tan decent dir que és mig ple com que és mig buit, segons quina sigui la voluntat de l’actor.
Primer, doncs, és la tècnica, saber exactament on arriba el líquid, que no pas la voluntat, decidir que s’ha d’acabar d’omplir —o de buidar—?
Hi ha una voluntat primera, anterior a la imprescindible tècnica: la decisió d’intervenir en el nivell de l’aigua.
I aquesta és l’única voluntat necessària, precisament perquè és tan imprescindible com la del coneixement tècnic: si el món el modifica la tècnica, per modificar el món fa falta, abans, voler-ho.
