VIDA PRIVADA I AÏLLAMENT
Un dels dons més apreciats que tenim els humans i que més intentem defensar és el de la vida privada.
No ens ha estat gens fàcil d’aconseguir-lo. La vida rural d’altres temps, i per la qual sovint sospirem altre cop, no ens assegura la vida privada, perquè tot el que es fa o deixa de fer, tot el que es fa d’un color o d’un altre, està sotmès a la inquisitorial opinió pública. La conquesta de la privacitat la devem, potser, a dos fets socials, principalment. Per una part al Protestantisme, que, concedint a l’home privat el dret d’interlocutor vàlid en les seves relacions amb Déu —fins aleshores l’interlocutor vàlid només era l’Església— va fer que se sentís psicològicament capaç de vida privada. Però aquesta capacitat no va esdevenir una realitat social fins que el procés d’industrialització va fer viure els homes en grans ciutats. És, en efecte, amb l’aparició de les grans ciutats que els urbans aconseguim posseir una vida força privada.
Però allò que es va aconseguir (al preu que tots sabem) amb la industrialització i les ciutats grans estem a punt de perdre-ho, o ho estem perdent, amb la postindustrialització i les ciutats-monstres. Aquests dos factors, de fet, ataquen talment la persona amb competitivitat, agressivitat, apilotament, treballs sense interès, superinformació, acaparament públic i funcionarialització de les relacions entre les persones, que aquestes es veuen obligades a aïllar-se en la privacitat i la individualitat.
Però la privacitat i la individualitat aïllades ja no són personalitzants, esdevenen aïllacionisme i individualisme. És que el món postindustrial ens obliga a viure en un desert de persones i la persona aïllada deixa de ser persona. L’aïllament és més intens com més espès és l’apilotament dels individus i més fort i constant l’atac que reben dels canals o projectils d’informació. La persona només és tal quan pot tenir relacions personals amb les altres persones. Ara bé, la mena de vida a què ens sotmet la societat postindustrial sovint només permet que les relacions amb les persones siguin de caràcter funcional o d’inevitabilitat física i aquest gènere de relacions no és del que, imprescindiblement, necessita la persona perquè pugui ser persona. Aquestes relacions l’aïllen cada cop més i, per tant, amenacen cada cop més la seva mateixa identitat personal.
És per això que no només ens veiem obligats a defensar el dret a la privacitat contra el sistema que cada cop ens controla i ens «cosifica» més, sinó que també hem de defensar el dret a les relacions personalitzants amb els altres individus. Quines coses que hem de defensar!
