Petit intent de comentari del llibre Som laics? Informe Ferrer i Guàrdia 2013
Som o no som laics? Podem pensar i viure segons les nostres consciències? Ens trobem sotmesos a criteris de vida que calgui continuar observant perquè es vinculen a algun principi d’autoritat que ens és aliè? Construïm o no la nostra felicitat?
Home, la veritat, una cosa és la descripció més o menys objectiva de la realitat –suposant que hi hagi descripcions de la realitat que no siguin subjectives–, i una altra és la consideració d’allò que considerem desitjable o preferible i que potser encara no hem assolit… La nostra consciència –ep! la de cadascú, no vulguem pas atribuir-la al conjunt de la ciutadania– és laica. No és sotmesa a veritats últimes que calgui acceptar de manera acrítica ni és regida per principis atribuïbles a autoritats extraconscients o a pretesos dogmes revelats. En aquest sentit, bona part de nosaltres semblaria que som laics en tant que individus. Això, deixant a part el sotmetiment de moltes consciències –i, per tant, la pràctica de moltes vides– a la també inefable i universal “veritat” última dels béns materials i de la seva categorització comptable com a referent definitiu de la vida. Parany dogmàtic que sovint sotmet moltes consciències d’una forma no sempre “inconscient”… Aquesta és la virtualitat –que no virtut- del poderosíssim entrellat del capitalisme global.
D’altra banda, en tant que individus que vivim en societat, som o no som laics? Doncs a mi em sembla que no. Perquè hi ha massa aparents “veritats” que volen erigir-se en referents absoluts, molt més enllà de les consciències de cadascú, sense explicació racional, sense respecte a la pluralitat, sense tenir en compte criteris alternatius: des dels que es creuen –s’ho creuen, de debò?– encara dipositaris d’una explicació metafísica identificada amb l’absolut i en volen fer derivar criteris morals d’aplicació universal, i per això malden per continuar controlant els sistemes educatius i els mitjans de comunicació –en el nostre cas, això al·ludeix explícitament al catolicisme de la jerarquia oficial– fins els que es presenten com a veritables representants d’algun tipus d’essència, sigui de caire nacional, esportiu o cultural…
En l’any del centenari de Salvador Espriu cal insistir en que “els homes no poden ser si no són lliures” i és per això que, des de la Fundació Ferrer i Guàrdia, amb la col·laboració i el suport d’Edicions Els Llums, continuem creient que val la pena treballar per eixamplar l’horitzó de la llibertat de consciència en tots els àmbits de la vida humana i del teixit cívic. Aquest Anuari o Informe 2013 ha pretès oferir un conjunt de veus –disset– que enfoquin la construcció d’un àmbit ciutadà fonamentat en la laïcitat com a eix transversal d’una societat lliure i d’una ciutadania crítica. Per fer-ho hem pensat que l’aproximació al debat havia de comptar amb referències i especialistes de diversos orígens i de diferents percepcions. Des de la reflexió filosòfica –Victòria Camps, Luis Mª Cifuentes…– al treball de camp sociològic –Alfonso Pérez-Agote, Rafael Díaz-Salazar, Sílvia Luque, Hungria Panadero, Jesús Sanz…-, passant per la pràctica pedagògica –Irene Balaguer–, la crítica periodística –Pere Rusiñol, Toni Cruanyes–, la valoració cívica o jurídica dels marcs convivencials i de la gestió de la diversitat –José Luis Llaquet, Jaume de Marcos, Mª del Mar Griera– i, fins i tot el substrat científic, investigat des de l’anàlisi biomèdica –Adolf Tobeña–… entre d’altres que em deixo, no sense recança.
Es tracta, en aquest llibre, de mirar –per això el subtítol és “17 mirades sobre la laïcitat” – de fer possibles aquelles que, segons l’antropòleg Lévi-Strauss, podrien ser les claus per entendre com millorar les nostres vides i el nostre espai públic, oferint marcs de convivència basats en la llibertat i en el dret a escollir els propis camins cap a la felicitat, sense imposicions ni ingerències per part de ningú que pretengui tenir la clau d’interpretació de “tota” la veritat. Per això, com deia Lévi-Strauss, potser val més mirar de fer les preguntes adequades, més que no pas creure que tenim totes les respostes oportunes.
Vicenç Molina.
