Les festes nadalenques han tancat el 2011 amb la constatació que la tradició pessebrista és més viva que mai. Als Països Catalans s’han celebrat més de setanta-cinc exposicions de pessebres, efímeres obres d’arts que comporten molts mesos de feina prèvia i que barregen la nostra tradició cultural més arrelada amb el futur i les noves generacions. El pessebrisme a Catalunya, introduït probablement a través dels franciscans, té uns orígens ben remots. Hi ha documentat un pessebre l’any 1300 i es té notícia d’un venedor francès de figures del naixement a Barcelona l’any 1475. Doncs bé, el 2013 se celebrarà una efemèride important en aquest àmbit: els 150 anys de Pessebrisme Associatiu, ja que l’origen de l’associació degana del pessebrisme, l’Associació de Pessebristes de Barcelona, es remunta a l’any 1863. La commemoració començarà el novembre amb la presentació a la Basílica de la Sagrada Família, i s’allargarà fins al Nadal de 2013. El Simposi Internacional de Pessebrisme que es farà a Sitges del 19 al 21 d’abril de 2013, posarà punt i final a les celebracions.
En aquest context, apareix el número 2 de la revista Naixement, editada per la Federació Catalana de Pessebristes, que ofereix un bon nombre d’articles de qualitat que val la pena llegir atentament. Entre aquests, un extens document, Els pessebres que va viure Josep Maria Folch i Torres, escrit pel seu fill, l’escriptor Ramon Folch i Camarasa. De fet, és una revisió i ampliació que l’autor va escriure el 1963, en plena dictadura, per encàrrec de les Edicions Zeus. […] De Josep M.Folch i Torres només n’hi ha hagut un: el meu, del de casa, el pare, penseu-ho: un pare estimat de tots els infants de Catalunya, que es passava la vida inventant històries per a nosaltres, per a tots i que, quan venia el Nadal, la ploma se li n’anava a perfilar figures de pessebre d’aquelles Pàgines Viscudes nadalenques. Un pare que havia escrit uns Pastorets, prodigi d’ingenuïtat i de santa alegria […], rememora Ramon Folch.
L’escriptor i periodista Vicenç Villatoro, director de l’Institut Ramon Llum, fa un escrit sobre el paisatge imaginari dels pessebres, que al seu entendre, “representa la maqueta d’una certa idea de paradís perdut, del vell món agrari que ja no existeix, la construcció urbana i moderna d’un temps i d’un espai mític, que no surt de la realitat, sinó que la fabrica”.
La revista Naixement també conté un article sobre el Cant de la Sibil·la, de Jan Grau i Martí i Lluís Puig i Gordi, “una tradició més actual que mai”, en què s’explica que el Cant de la Sibil·la és habitual a les diades nadalenques com espectacle en els dies pròxims a la nit de Nadal, i de vegades “com a representacions aïllades en format concert, que no sempre esdevenen tradicionals”.
Per la seva banda, l’historiador Albert Rumbo fa un repàs a com es viu el Nadal al Berguedà, que “tenen un regust de tradició secular amb la celebració de la Fia-faia a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola”.
El número 2 de Naixement inclou també un article del catedràtic d’Art de la Universitat de Wisconsin William L.Chandler, que explica com un americà descobreix una tradició tan arrelada a casa nostra però no gens valorada ni coneguda al continent americà. Amb tot, cal remarcar que des de començaments del segle XX el pessebrisme català comença a ser conegut a Europa, especialment a partir de la incorporació del guix en la seva construcció, tècnica que es va iniciar de forma més aviat atzarosa a l’Associació de Barcelona i que s’ha difós per tot el món pessebrístic.
La revista, d’una quarantena de pàgines, és accessible de forma gratuïta.
