Som el centre de l’univers?
Em sembla que la tasca del filòsof no consisteix en anunciar grans novetats —això no ho fan ni els periodistes—, sinó en recordar precisament aquelles coses que ja no es veuen, potser perquè estan massa a la vista. Per això ara em limitaré a fer una llista comentada d’algunes coses que potser hauríem de recordar.
1.- Per més ingenu que un sigui o que vulgui ser, és incontrovertible que hi ha poder i, sobretot, que hi ha poders. I, és clar, en existir poders, existeixen també els valors que aquests poders imposen.
2.- Això no ho dic com un blasme, sinó intentant fer una constatació de ciències humanes. Vull dir que el poder forma part de totes les relacions humanes, i que no hi ha relacions humanes sense alguna estructura de poder (individual, de parella, familiar, escolar, en el lleure, a l’empresa, l’església, el partit polític, el sindicat, el bloc de pisos, la ciutat o el govern). El problema, per tant, no està en “poder sí o poder no”, sinó en quina mena de poder, des d’on i cap a on, exercit per qui, amb quina mena de propòsit, amb quins resultats, etc.
3.- Per explicar millor el que acabo de dir, convé tenir present que tot allò que es converteix en punt de referència (eix de rotació, focus d’atenció, element catalitzador o dinamitzador, etc.) és sempre un poder. El cas més evident és l’individu: el “jo” és un poder. Cada “jo” s’atribueix poder pel mer fet d’estar situat en el món i d’enraonar: cada jo organitza el món, classifica els altres i organitza les relacions humanes i no-humanes: el meu cotxe o el meu gat, però també la meva dona, els meus fills i fins i tot el meu equip, el meu poble, el meu país o, per què no? el meu déu (“Déu meu!”). No estic pas proposant un canvi en la manera d’enraonar; el que estic assenyalant és que el punt de vista de cadascú (el meu punt de vista) sembla ser el punt de vista inevi- table, perquè és l’únic punt de vista que, estrictament parlant, jo puc adoptar. Adonem-nos, però, que alguns dels conceptes que han marcat fites molt altes d’alliberament i de progrés en la història de la humanitat —conceptes com “jo”, “individu”, “individualitat”, “persona”— no són pas conceptes absolutament innocus, sinó que —com qualsevol altre— també tenen possibilitats d’abocar a un exercici distorsionador o abusiu del poder.
4.- Quan passarà això? Perquè si la visió del jo és inevitable, si tots organitzem el món d’una manera literalment “egocèntrica” (egocentrada), no podem pas dir que això estigui malament, en el sentit que allò que no és evitable — que no és responsabilitat nostra— no es pot dir que sigui, per part nostra, ni bo ni dolent, perquè nosaltres no hi tenim ni mèrit ni demèrit. Quan és, doncs, que el poder inevitable del jo es converteix en poder abassegador i despòtic, en poder que fa mal, en poder moralment injustificable?
La resposta em sembla clara: qualsevol jo passa de ser un poder “natural” a ser un poder abusiu quan no permet que els altres jos exerceixin també el seu poder “natural”. Per això és correcte pensar que, en principi, qualsevol opinió val tant com qualsevol altra, en el sentit que totes tenen dret a ser expressades. Això, és clar, en principi. Malauradament, d’això se’n treu sovint una conclusió falsa, i es pensa que qualsevol opinió és igualment bona. Ho afirmem així, però ho desmentim contínuament amb la nostra conducta; per exemple, quan, en cas d’un malestar físic, no fem només una enquesta entre els veïns sinó que anem al metge, i tampoc a qualsevol metge. La veritat és que, per bé i per mal, la nostra conducta sovint s’aparta de les nostres teories: a vegades és molt més sensata, molt més raonable que moltes de les estranyes teories que defensem —diem, per exemple, que totes les opinions valen igual, però no en fem cas—; a vegades, però, la nostra conducta és molt més impresentable que la nostra teoria —diem, per exemple, que tots els humans són iguals en drets i dignitat, però tampoc no en fem gaire cas—. Això em fa pensar que, tot i que sembla molt important que fem lligar la teoria i la praxi, potser no sempre és important; dependrà de si, per dir-ho així, les fem lligar per bé o per mal. Potser valdrà més aguditzar la nostra capacitat d’examen, d’anàlisi de la nostra pràctica, per veure després com està la nostra teoria.)
Torno a reprendre el fil del pensament anterior a aquesta digressió. I ho recolliré dient: el poder del meu jo només es justifica perquè el jo té poder, és a dir, perquè cada jo té poder. En aquest sentit, jo només tinc dret a ser jo si cada jo té dret a ser ell. Poder “ser jo” —i no dic simplement “jo mateix”, en el sentit més psicològic de “ser coherent” o “ser sincer”—, poder “ser jo” vol dir “poder ser persona”, poder organitzar el meu món, tant si l’organitzo amb sinceritat i coherència com si no.
5.- Ja es veu, doncs, que el reconeixement del poder (inevitable) del jo no és el final de la història, llevat que cadascú vulgui quedar reclòs en si mateix, en allò que els filòsofs en diuen “solipsisme”. El reconeixement del jo és només el primer pas, inevitable, que també fa inevitable el reconeixement de tots els jos i que, per tant, fa inevitable compartir els punts de vista, entrar en diàleg. El diàleg és l’única via racional, raonable, democràtica, d’exercir el poder individual i, per tant, de viure els valors que aquest poder assumeix i professa.
El diàleg és:
a) La ritualització d’allò que, si no, seria —i de vegades és— una lluita de poders desfermada, cruel i anihiladora. (Recordem que la forma més crua de negar el jo, la llibertat, la personalitat d’algú és dir que “és un ningú”, un no-existent i, per tant, un incapaç —indigne?— d’entrar en diàleg —de donar el seu punt de vista, d’escoltar i de ser escoltat—, perquè no té “ni veu ni vot” —s’acostumen a trobar en aquesta situació els grups socialment minoritaris o més febles, com ara els dels infants, vells, dones, alumnes, malalts, fidels, immigrats, negres, obrers, etc.)
b) El diàleg és també l’única via racional per al contrast, per al test de valors i de creences. (Encara som massa dogmàtics i, doncs, massa primitius: pensem que les conviccions o són totals —d’una sola peça— o ja no valen; i no advertim que “estar convençut” no vol dir “estat encegat”, sinó acceptar una cosa à faute de mieux, que les conviccions poden ser absolutes i profundes, sense ser eternes i ahistòriques, que poden ser compartides, col·lectives —”nacionals”— sense haver de ser uniformes i unitàries. Per això és important afavorir els valors del diàleg, que són valors oberts i no meres receptes o respostes automàtiques. Aquest és l’únic camí d’afavorir també la responsabilitat.
Amb raó diu Wittgenstein: “Negar la responsabilitat vol dir no estirar l’home cap a la responsabilitat”.)
6.- En entrar en diàleg —que és l’única manera de sortir de si—, el jo es reconeix no com a centre de l’univers sinó només com a centre d’un microcosmos. És a dir, hi ha dues possibilitats: la de qui defensa que el seu món és el món, l‘únic món que hi ha, i llavors, és clar, ell és el centre de l’univers; per aquest, tot s’acaba aquí; gairebé podríem dir que es mor, com a individu, d’un atac de satisfacció personal, ja que està encantat d’haver-se conegut. Però hi ha una segona possibilitat: la de reconèixer que, si jo sóc un microcosmos, i també ho són tots els altres, de fet no hi ha cosmos i, per tant, no hi ha cap centre de l’univers. (No és el que afirmen els físics quan parlen de l’univers infinit?)
7.- Com he dit abans, el diàleg ritualitza la lluita dels jos, la tensió dels valors, la lluita de poders o, si es vol, de parcel·les de poder, perquè, si no hi ha cap centre de l’univers, tampoc no hi pot haver cap poder que sigui el poder i, per tant, no hi pot haver cap poder que pugui —que tingui poder per— imposar com a evidents, “naturals”, els seus valors. Ara bé, després de tants mil·lennis, el diàleg social no és pas deixat a l’absoluta improvisació. Les nostres institucions són un intent —no dic que sempre reeixit— de ritualització del diàleg entre poders; ho són, per exemple, la família, l’escola, l’empresa, el jutjat, l’associació de veïns, l’ajuntament o l’estat.
8) Em sembla que ara estem més a punt per pensar el que acabo de dir, no ja en termes individuals, sinó en termes de grup. Ara ja podem veure que, si cap individu no té autoritat racional o moral —llevat de la distorsió i la mala fe— per convertir-se en centre del món dels altres, tampoc cap grup social no ho pot pretendre respecte a un altre grup. Això és important quan es parla de migracions, tot i que s’ha de reconèixer una dificultat que convé abordar: i és que no solament hi ha migracions en abstracte —com qui diu, sense saber d’on vénen ni on van, sense moviment— sinó que hi ha immigrants i emigrants. El mer fet —socialment condicionat, però històricament casual— que uns grups surtin de casa seva per anar a un lloc determinat, per venir cap a nosaltres, ens fa pensar sovint que aquells grups són objectivament inferiors als nostres i que, per tant, han de ser dirigits, educats i millorats des de la nostra posició privilegiada. És clar que ens autoenganyem quan pensem així. Observem, si no, la nostra pròpia praxi: davant els grups d’immigrants, reaccionem, de fet, completament diferent quan els immigrants són europeus més o menys benestants que decideixen instal·lar-se aquí perquè volen, i quan són asiàtics o africans que s’instal·laran aquí si poden, si nosaltres ho fem possible. El fet és ben clar: no és l‘emigració mateixa allò que ens situa a nosaltres en un pla superior respecte als immigrants, sinó que és la situació econòmica i social d’aquests immigrants. Per tant, el nostre tracte —l’exercici de poder que fem amb ells— no ve condicionat per un fet neutre —el de venir cap a nosaltres— sinó per la major o menor autoconsciència de poder que ells ja tenen quan vénen cap a nosaltres: els uns (els econòmicament rics) s’instal·len com a bàsicament iguals i es posen —sense demanar permís— en la situació de diàleg que els sembla natural i exigible, és a dir, amb respecte i fent-se respectar com a individus i com a grups; els altres (els econòmicament pobres) vénen ben bé només com a individus que volen sobreviure i que no tenen cap suport institucional (ritual) per iniciar el diàleg (no tenen el poder de la llengua, i han deixat enrere el poder del clan, del grup religiós, de la força social, cultural i familiar).
9 – Si hem entès els límits del nostre poder —com a individus i com a grup— és absolutament indigne que aprofitem la necessitat econòmica dels altres —que és un accident casual respecte al seu jo— per ampliar a costa seva el nostre jo i convertir-los en ningú. En aquest cas concret, la responsabilitat de l’inici del diàleg és nostra, perquè som els que tenim els recursos i el poder per iniciar-lo. Això es confon, sovint, amb una altra cosa: com que els refugiats econòmics que arriben no tenen veu (no tenen di- ners), alguns pensen que del que es tracta és d’enraonar nosaltres i que ells escoltin —és a dir, que del que es tracta és de fer soroll. Evidentment, no és això. L’inici del diàleg vol dir posar les condicions institucionals (rituals) com perquè aquestes persones puguin entrar en diàleg amb nosaltres. Per tant, no es tracta ni de fer els nostres monòlegs ni de pensar que només tindrem èxit si aconseguim que ells acabin pensant i vivint com nosaltres. Si ens ho creiem, que tots som només microcosmos i que no hi ha cap centre en l’univers humà, la meta, en aquest cas, també és ben simple, encara que el camí potser sigui més difícil.
10.- Un apunt final, perquè no sigui dit que no faig deu apartats. La història del coneixement fa temps que ens va donant lliçons i que ens ha fet baixar els fums sobre qui és o no és el centre de l’univers: des de Copèrnic i Galileu sabem que la terra no és el centre de l’univers; amb Darwin vam descobrir que els humans no érem l’espècie única i privilegiada que ens hauríem volgut creure ser, i Freud ens ha vingut a explicar que hi ha un pòsit en nosaltres que nosaltres desconeixem i que no passa necessàriament ni per les nostres raons, ni per les nostres justificacions i excuses. No sé si això pot produir en alguns un cert pessimisme respecte als humans. Tal com he dit al començament, allò que és realment inevitable no és, per part nostra, ni bo ni dolent i no ens pot induir, em sembla, ni a l’optimisme ni al pessimisme. La realitat humana que ens mostren les ciències només pot ser elaborada correctament a partir de l’ètica. Perquè la responsabilitat dels humans no és primàriament científica sinó moral.
Per això, em sembla que el diàleg —tant si és intracultural com intercultural, intraracial com inter-racial— és la més greu responsabilitat ètica que tenim, a partir dels nostres poders i de les nostres limitacions. I, efectivament, bona part de les dificultats que tenim en el diàleg amb els que arriben a casa nostra és conseqüència directa de les dificultats que sempre tenim quan es tracta, a casa nostra, de dialogar entre nosaltres, quan es tracta d’acceptar-nos mútuament el contrast, la dissidència, la discrepància. Tenim moltes dificultats, massa dificultats, per exercir, entre nosaltres, de manera natural, tranquil·la, rica, la llibertat i la diversitat. Si la societat d’acollida, la nostra, tingués més espai per a la diferència, ben segur que acolliríem les diferències amb més facilitat, sense haver de fer tants esforços. S’ha de dialogar, però no n’hi ha prou de dialogar. També convé aprendre a trobar-s’hi bé, en el diàleg. Hem de crear una atmosfera de diàleg enriquidora per a tots, que ens obri noves perspectives, i que no vagi reproduint —potser augmentant— les dificultats i els problemes que hauria d’ajudar a resoldre. Certament, al capdavall, l’única distinció important que es pot fer entre els humans és aquella que separa els que escalfen dels que esclafen.
Podeu llegir l’original publicat a Via Fora! clicant aquí.
