Molts cops sentim parlar del tradicional associacionisme català (i força vegades ho hem fet des d’aquestes mateixes pàgines), de la importància de la xarxa associativa, dels objectius més o menys precisos que persegueixen les diverses entitats, etc. Ara, però, volem parlar d’una figura essencial dins d’aquest món, origen i conductora de l’activitat que genera cada un d’aquests ens cívics o culturals; es tracta de la persona, que s’associa amb d’altres per tal de tirar endavant una tasca comuna. Malgrat aquest assaig més aviat matusser de definició, sabem per experiència que en totes les entitats els socis no formem un cos homogeni i que la nostra vinculació amb la resta adopta formes variadíssimes: hi a aquells als qui se’ls veu sempre, hi ha els qui vénen de tant en tant, els qui no apareixen mai, els qui ocupen càrrecs, els pencaires, els xerraires, els qui paguen la quota, els qui se’n desentenen, els qui organitzen activitats, els qui hi participen, els qui col·laboren de tant en tant, els qui sopen, els qui no dinen… i hi ha moltes tipologies de socis més, que no s’exclouen entre si. Tot plegat, un munt d’aportacions que fan de cada entitat un ens viu, transformable, renovable.
Intentant aclarir aquest maremàgnum de formes a partir del grau de participació, podem generalitzar una distinció entre socis actius i socis col·laboradors. Som conscients, però, que el nom no fa la cosa. Cada un d’aquests tipus, i sense pretendre establir una rigorosa classificació, compleix unes funcions determinades i prou importants per a la marxa de l’entitat en qüestió, busca en ella coses diferents i alhora també són diferents els oferiments particulars de cada tipus de soci. Així, podem veure que, mentre els socis que podríem anomenar actius busquen un marc de relació, d’actuació, on realitzar en grup activitats atractives, on poder manifestar una actitud solidària, on cercar i oferir ajut per aconseguir uns objectius determinats, els qui anomenem col·laboradors més aviat busquen uns objectius a compartir, participar en la seva consecució, cerquen una gent en qui confiar, hi volen col·laborar des d’una segona fila, sentir-se partícips d’un projecte en el que creuen… D’altra banda, quant als oferiments, els primers donen llur esforç, llur temps, llur presència, mentre els segons brinden llur ajut esporàdic, llur presència des de l’ombra i, sobretot, un coixí que empara les iniciatives dels primers. Tots plegats, és clar, sovint aporten diners per tal de mantenir la marxa pròpia de l’entitat.
Després d’aquesta anàlisi entenem com moltes vegades els camins semblin divergir, que tendeixin a la incomunicació i que sigui difícil de poder establir el diàleg i la relació entre els diferents tipus d’associats, malgrat el secret desig de comunicació i de col·laboració directa. Els socis actius semblen condemnats a l’aïllament, els col·laboradors a la passivitat.
És desitjable trencar aquesta dinàmica i està en les nostres mans de fer-ho. L’obertura, l’establiment de ponts de comunicació, els suggeriments, les demandes, els oferiments, les opinions, els cops de mà, l’assumpció de responsabilitats puntuals… són accions que ajuden, tant les persones com el grup i l’entitat, a ressituar el paper de cadascú davant els altres. Cal, doncs, anar trobant mecanismes per tal que tots plegats puguem participar plenament en la vida de cada entitat i compartir satisfaccions i esforços per i per a l’assoliment dels objectius proposats.
Podeu veure l’original clicant aquí.
