Avui corre la brama que «tots els polítics són iguals». Una visió superficial d’aquesta afirmació ve a dir que tots es mouen en conxorxes o lluites pel poder pur i simple, que les qüestions bàsiques es resolen al marge de la societat (i al marge de la majoria de polítics) i que el Parlament només en ve a ser el teatre. Ja un autor tan poc sospitós com R. Milliband recollia la dita que «s’assemblen més dos diputats, un dels quals és comunista, que dos comunistes, un dels quals és diputat». En definitiva, la política ha esdevingut una missa en llatí, i concelebrada d’esquena al públic. A mi em sembla que aquesta impressió és fonamentada però inexacta, que encara hi ha qualitats diverses en tot l’espectre de la nostra vida política. En canvi, l’afirmació que tots són iguals apunta a una qüestió que darrerament es ressalta molt: l’escissió entre estat i societat civil. Tots els polítics semblen tenir com a objectiu l’estat o l’administració, i els ciutadans, en canvi, aspiren a millorar o a fer més suportable la vida quotidiana. Davant d’aquest fet, els partits apareixen cada cop més com a simples gestors (millors o pitjors), com a instruments més aviat incapaços, per si mateixos, de ser els portadors raonables d’alguna esperança de canvi social.
Assistim a una transició que parteix de la crisi d’identitat i l’esfondrament de l’esquerra clàssica en totes les seves variants (cosa que fa aparèixer encara com a més puixant que no és l’ofensiva de la dreta tradicional) i que es troba amb un buit que no omple la lenta emergència de grups socials que expressen demandes i propostes que encara no han assolit una formulació plena i una estructuració plausible i que, ara com ara, són el complement estètic de qualsevol campanya electoral. Només el temps, i la voluntat o la dimissió dels homes, dirà en què acaba tot això. Sigui com sigui, ja no podem continuar operant consistentment amb la fe que hi ha grups o classes socials necessàriament o intrínsicament revolucionaris, sinó que això és relatiu a les opcions personals i col·lectives que en cada moment es prenen en aquest sentit.
Així, si abans la utopia animava i consolava en la vida quotidiana -i aquesta es transformava en funció del que era útil per acostar-se a la utopia- ara la utopia és viure amb plenitud de significació la vida quotidiana. Els grans problemes que afecten la humanitat queden allunyats de les possibilitats d’incidir-hi (o d’entendre’ls!) que té el ciutadà normal en la seva vida concreta. Qüestions com l’equilibri ecològic, el control o difusió de la informació, la solidaritat operativa amb el Tercer Món i la redistribució de la riquesa, l’anorreament de les cultures minoritàries sota una creixent estandardització cultural, les investigacions genètiques, la urbanització i tantes d’altres escapen literalment no ja al control absolut dels individus i dels grups socials, sinó àdhuc al dels estats. Una mirada ràpida ens faria dir que, si abans l’alternativa era, simplificant, conservadorisme o revolució, ara seria resistència o submissió.
Ens trobem en plenes «rebaixes de fi de temporada» a tots els nivells. Davant d’això, el retorn a la vida quotidiana com a marc de referència per a comprendre i actuar sobre els problemes humans suposa el retorn a allò de més elemental i immediat que tenim els humans, on experimentem aquelles necessitats radicals que no podem satisfer sota el vigent desordre establert: una comunicació que no sigui una suma de contactes, un treball que no sigui només un mitjà de supervivència (… quan ja es té mitjà de supervivència!), un silenci que no sigui l’emergència de la buidor, un temps lliure que no sigui un àmbit d’entreteniments… Davant d’aquest malestar generalitzat, el canvi social no pot quedar en mans exclusives de la política (és a dir, de la prioritat indiscriminada de l’Estat) ni la vida quotidiana pot aspirar a quedar satisfeta realment en un projecte de pura i simple privatització.
L’herència del pensament revolucionari no és un sentit humanista general, sinó l’opció per a realitzar l’emancipació de l’home. El canvi social no és la conseqüència d’una ineludible necessitat històrica sinó una opció moral, apassionada, i coneixement crític del present i d’una acció que no és predestinada a esdevenir res que rebi el seu significat fora dels avatars històrics. D’aquesta manera, la satisfacció de les necessitats radicals no es fonamenta en l’assoliment anhelat d’un tipus de societat preconcebuda, sinó en la voluntat de realitzar d’una manera concreta i diversificada una sèrie de valors que són aspiració secular dels homes, partint de les necessitats realment existents.
Si els compromisos, els projectes i les accions van animats per un sentit d’utilitat i rendibilitat més o menys emmascarades i no per una vinculació moral, s’esdevé al capdavall que totes les postures polítiques esdevenen justificables. Sense una clarificació moral, tot (tant a nivell personal com col·lectiu) és justificable, perquè res no és discernible. Per això cal recuperar la moral com a objectivació crítica dels problemes i els projectes dels homes, cal reprendre la lluita cultural i la clarificació ideològica com a una tasca decisiva del moment present. Perquè ens cal recuperar la identitat emancipatòria des de la creu del present abans no quedi alienada en el pànic, la impotència o la dimissió davant del futur.
Però aquestes són unes tasques que cal dur a terme no només a partir de grans discussions ideològiques, sinó sobretot a partir de les experiències quotidianes dels humans i dels processos associatius que els resulten més propers i significatius.
Josep M. Lozano
Va néixer a Barcelona el 1954. És llicenciat en filosofia. Dóna classes de Filosofia al Col·legi St. Ignaci i de Filosofia social a ESADE. Ha col·laborat a l’AVUI, El Món i la Vanguardia. L’any 1983 va guanyar el premi Francesc Eiximenis d’assaig religiós amb el llibre Petjades d’una recerca. Notes per a una revisió crítica.
Via Fora! núm 4, tardor 1984
