L’emblemàtic Gran Teatre del Liceu fou el marc d’una imprevista cloenda de la commemoració de l’Any Albéniz. Tot un seguit de concerts havien il·lustrat la feliç iniciativa de donar relleu a una figura musical que transcendí amb força i prestigi als auditoris internacionals, però s’havia frustrat l’acte principal, que es plantejà en el marc del pont Nou de la vila de Camprodon, on va néixer fa un segle i mig; precisament l’indret on hi ha el Museu Isaac Albéniz, que, juntament amb l’Ajuntament de Camprodon, ha estat l’ànima del reguitzell d’actes que s’han organitzat.
Es pot considerar espectacular el muntatge que s’havia programat sota l’arc del pont que és, en si mateix, el paratge més característic de Camprodon. L’Orquestra de la Ràdio Televisió Espanyola i la cobla, a banda i banda del llit del Ter, a pocs metres d’allà on se li uneix el Ritort, les imatges al·legòriques a la vida i l’obra d’Albèniz projectades en una gran pantalla que emmarcava la pedra del pont, tot Camprodon omplint les grades que s’havien disposat per al gran esdeveniment, les càmeres de la televisió immortalitzant el moment… La il·lusió va durar poc; l’espectacle no havia arribat ni a la meitat quan una temuda pluja pirinenca començà a caure sobre la concurrència i els músics van posar final a la imatge estètica que tots plegats havien creat. No van servir de res els precs demanant paciència: el ‘passarà’ que els organitzadors argumentaven insistentment. Els mestres de la formació de la TVE els replicaven amb el valor material dels seus instruments i, quan va passar la pluja, ja no s’hi va ser a temps.
La frustració va ser tan considerable, que no pocs camprodonins es conformaven amb haver estat presents a l’assaig general del dia anterior. La política actuà positivament en aquesta ocasió. «L’alcalde, Esteve Pujol, assegurava que intentarien dur l’espectacle al Liceu», afirma Jordi Maluquer, crític del diari Avui que hi era present. «Ho han fet ara reconvertint l’inici de l’Any Albéniz en cloenda.»
La nit del 28 de desembre, l’espectacle de l’Univers Albéniz era tant a l’escenari del Liceu com a la platea i a les galeries del teatre renovat, on els camprodonins i molts que ho són d’adopció, pel fet de tenir la segona residència a la preciosa vila pirinenca, omplíem la sala de gom a gom, fins i tot el mateix cardenal Martínez Sistach, que és camprodoní amb categoria honorífica. Els músics que hi havia a l’escenari eren els de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, dirigits pel mestre Josep Pons, acompanyats per la soprano Marta Matheu, Carles Trepat a la guitarra i Josep Colom al piano. Estratègicament disposada al primer pis del teatre, la Cobla Sant Jordi arrodonia l’espectacle.
Les imatges que s’havien de projectar sota l’arc del pont Nou de Camprodon apareixien ara rere l’orquestra, destacant-s’hi en primer lloc la imatge del pont amb una al·legoria d’Albéniz —presa el dia de l’intent frustrat per la meteorologia— que produí una certa emoció entre els presents. Per allà van anar passant les melodies més representatives de l’homenatjat, però també la sardana «Camprodon» de Joan Manén, «Bohemios» d’Amadeu Vives, «Goyescas» d’Enric Granados, «Los Pirineus» de Felip Pedrell, «La Santa Espina» d’Enric Morera…, que ens situaven als orígens de l’autor. Tampoc no hi van faltar Manuel de Falla, Debussy, Wagner, Offenbach, Bizet o Ravel, pera explicar-nos un recorregut triomfal pel món, que, després de les imatges de la vall on havia nascut, s’iniciava a Kanbo (Lapurdi), on morí, rememorant el caprici català d’Espanya i la seva Granada, passant per Cuba, París…, fins a acabar en l’evocació d’Ibèria.
L’emoció continguda es vehiculà en un enorme aplaudiment dels camprodonins que l’ajuntament havia portat al Gran Teatre del Liceu amb una flota d’autocars. L’esdeveniment tenia la màgia festiva de quan els pobles vénen a la ciutat, amb el valor afegit que, aquesta vegada, anaven a gaudir del gran temple de l’òpera. Isaac Albéniz, fill d’una figuerenca casada amb un funcionari alabès passat per la vall de Camprodon, no podia tenir una cloenda més brillant del seu homenatge. Potser acabà essent una justa compensació a la manca de reconeixement que el país li atorgà en vida, malgrat el magisteri que exercí orientant figures com Falla i Casals, entre altres, molts d’ells a l’estranger, on sí que era molt més reconegut.
