Fa temps que al si d’ENLLAÇ no parlem d’un tema que, no gaires anys enrera, havia estat un dels leitmotiv dels nostres debats: els professionals / el professionalisme. Fent una mica de memòria, podem recordar que el concepte de professional va lligat a la justificació ideològica de l’status quo, a l’existència d’un monopoli en l’exercici de certes activitats, a la superació d’unes proves «iniciàtiques» per aconseguir l’acceptació dins el grup, a la lluita a ultrança pel manteniment dels privilegis assolits o heretats, a l’existència, en fi, d’un col·legi com a òrgan d’autodefensa del grup i dels seus privilegis.
I si ara tornem a treure el tema és perquè ens el posen en safata.
Efectivament, des que van començar a proliferar els discursos sobre l’assoliment de la consolidació democràtica, van començar a aparèixer també filípiques contra tal o tal altre polític, amb arguments més o menys certs, més o menys falaços, però sempre amb la intenció d’eliminar barroerament la competència. L’estratègia era senzilla: la denúncia fàcil per preteses irregularitats en l’exercici del càrrec (o en altres activitats laborals), o bé la desqualificació personal més tronada. Tot plegat va començar a oferir una imatge ben deplorable de la classe política.
Però aquesta mateixa classe (i repetim «classe» malgrat que el polític espanyol S. Carrillo digués en certa ocasió «yo no soy de la misma clase que los que estan sentados al otro lado del hemiciclo», més o menys), un cop ha vist els resultats de la campanya de desqualificacions orquestrada des del «gremi», ha començat a tenir mals de ventre en comprovar que la confiança en les institucions anava alarmantment de baixa. I què hi ha de més sagrat, actualment, que les institucions democràtiques i l’essència llur (els partits polítics)? Si el poble hi perd la fe, se’ls ensorra el tinglado i, com una sola veu, s’han erigit en defensors de l’honestedat dels col·legues (alguns fins i tot s’omplen la boca amb mots com ara «respecte» o, encara més, «generositat») i han tancat files entorn d’un pacte de cavallers més o menys explícit, més o menys tàcit: la defensa de la democràcia i les seves institucions, davant el perill que la seva pèrdua de credibilitat porti al poble a plantejar nous sistemes que la superin o, simplement, a replantejar-se una nova interpretació dels seus usos. Dit amb altres paraules: la defensa col·legiada i a ultrança dels seus privilegis professionals.
Aquesta reacció gregària de l’alarmada classe política no augura res de bo: els llops ataquen amb més contundència quan ho fan en estol.
