A finals del segle XIX, Catalunya iniciava un període de recuperació i de refermament de la seva identitat com a poble. El moviment de la Renaixença també comportaria un retorn a les arrels culturals del poble, amb la consegüent recuperació de les tradicions populars. La rondallística i la cançó van revifar de cop, i el 1900 s’hi va sumar la dansa popular i tradicional.
És en aquest context que l’any 1902, a Vic, tingué lloc la primera representació de danses a càrrec de socis de la societat vigatana “Catalunya Vella”. Fou la flama que encengué el foc més enllà de la comarca de Vic, i tres anys més tard, el 1905, la Secció Folklòrica del Centre Excursionista de Catalunya convocà un premi al millor recull de danses populars catalanes.
El gran salt qualitatiu es va donar el 1907, any de fundació del primer grup dedicat a aquestes activitats, dins del marc de l’Associació de Lectura Catalana, que va anomenar-se “Esbart de Dansaires”. Sota la direcció d’Aureli Capmany, en col·laboració amb Rafael Tudó, efectuà la seva presentació -vegeu la fotografia- i primera actuació el 25 de gener de 1908.
