Vivim en uns anys problablement decisius quant a la integració europea i mundial. El conseqüent augment en la interrelació ètnica i cultural pot dur aspectes positius (major intercanvi, enriquiment i síntesi culturals) i negatius (suplantacions culturals, discriminacions ètniques, …). Aquest procés de canvi afecta també idees i conceptes. Un d’ells, motiu d’aquest editorial i prou actual pels fets ocorreguts recentment al Maresme i ampliats esper- pènticament a Madrid, és el concepte d’estranger. La notícia de referència, a modus d’exempli lul·lià, ens situarà el tema:
Hi hagué una vegada qui considerà oficialment i pública estrangers els estrangers i aquests s’indignaren i els indígenes companys de l’insolent l’anatemitzaren i correren a treure les puces als ofesos. Podem deduir d’aquest exempli que ser estranger és un vici lleig? És un mal hàbit? És una plaga d’Egipte? És un insult vergonyós? Es contagia? Si, aclaparats, confiem els nostres dubtes al diccionari, ens dirà que és estranger o estrangera qui és d’un altre país. D’un altre país que el nostre, és clar. I ja tenim que estranger és un concepte relatiu, en funció de la referència (el país en qüestió) que es prengui en cada moment. Així, jo sóc indígena respecte del meu país, i alhora estranger respecte de tots els altres països del món, que Déu n’hi do.
Arribats en aquest punt, cal advertir que ser d’un lloc no només és dret de naixement sinó, sobretot, de decisió personal, de vinculació i compromís amb el país amb el qual cadascú se sent partícip.
Tot això fóra molt clar si el mot en qüestió no estigués carregat de connotacions, com ara:
a) la de ser diferent, idea que acostuma a generar inseguretat.
b) la de tenir una cultura mal considerada inferior, tot i que recentment a vegades han sofert un procés d’aculturació.
c) la de considerar que vénen a trere’ns la feina.
Tanmateix, i sent conscients d’aquests deliris, hem de trobar-nos malament i incòmodes o d’automarginar-nos fora del nostre país pel fet de ser i sentir-nos estrangers? Quines expectatives tenim respecte de l’actitud dels indígenes envers nosaltres? No és la mateixa que tenim envers els estrangers a casa nostra? La valoració de les persones no pot partir de la classificació relativa estrangers/indígenes, sinó de les actituds que cadascuna prengui envers el país on viu. Així, no pot ser igualment considerades aquelles persones que adoptin una actitud prepotent, d’escarni o de menyspreu que les que n’adoptin una de respecte, acceptació i compromís, tant si són estrangeres com si no ho són.
Què els passa, doncs, als protagonistes de l’exempli? Per què s’ha esvalotat el galliner? Per esbrinar-ho, cal considerar un nou element distorsionador: l’existència d’un estat. Un estat que crea un altre concepte d’estranger, tot farcint encara més de connotacions aquest mot i donant i treient aquest títol artificiosament, passant pel damunt dels països i de les nacions que sotmet fins al punt de donar-se el cas que sovint els indígenes poden arribar a considerar-se estrangers al propi país. És així com els estrangers provinents de l’estat en qüestió (i ja sabem que un objectiu essencial de l’estat és nacionalitzar-se) no accepten la diferència ni adopten la qualitat d’indígena. A més, és neguen a considerar-se com a tals i s’ofenen de la sola insinuació, tot descobrint així llur actitud discriminatòria envers els estrangers. Finalment, no és menys decisiu el fet que acceptar-se com a estrangers que són els podria dur a qüestionar-se l’existència de l’estat del qual se senten orgullosos representants i defensors, i això ja fóra excessiu… Reprenent l‘exempli de referència, doncs, en aquesta mala consciència de considerar-se estrangers i en la de témer que aquests se sentin ofesos en considerar-los-hi, podem descobrir per què les gallines tenen el cul tan encongit.
Editorial Via Fora! 25 Hivern 1990
