La cohesió social explicada (en alemany) per Jordi Pujol

L’ex president de la Generalitat Jordi Pujol va fer palesa un cop més la seva admiració pel polític socialdemòcrata alemany Helmut Schimdt, que fou canceller d’Alemanya entre Willy Brandt (1974) i Helmut Kohl (1982). Davant d’un grup d’estudiants universitaris de la ciutat saxona de Chemnitz (anomenada Karl Marx Stadt els anys de la RDA), va llegir textos d’aquest polític sobre la integració social i el sentiment nacional. Aquest era el tema de la lliçó magistral que Pujol va impartir, en alemany, el dia 4 de setembre a la seu de la Fundació Candel, organitzadora de l’acte.

Els 24 estudiants del grau d’Estudis Europeus a la Universitat de Chemnitz havien contactat amb la Fundació Candel perquè estaven interessats en tenir informació directa sobre la immigració i la cohesió social a Catalunya. Viatjaven acompanyats de dues professores, una d’elles catalana, de Vic, Núria Codina, que els feia d’intèrpret. Però en la conferència de Jordi Pujol no els va caldre intèrpret, perquè l’expresident de la Generalitat la va pronunciar tota en alemany, al llarg de dues hores.

Pujol va fer una molt succinta explicació d’alguns moments històrics de Catalunya que podien ajudar els estudiants a entendre el paper que havia tingut el nostre país dintre d’Europa i les agressions a la nostra identitat nacional. I, centrat ja en el tema de la conferència, va parlar de les tres grans onades d’immigració a Catalunya: la dels anys vint, procedent sobretot de les regions més properes (Aragó, València, Múrcia…), la dels anys seixanta (procedent sobretot d’Andalusia i Extremadura) i la dels últims anys, formada sobretot per marroquins, subsaharians i llatinoamericans. Va parlar de les diferents polítiques d’integració seguides en cada cas i de las dificultats que planteja el moment actual, sobretot pel fet que una part molt important dels immigrants, els procedents de Llatinoamèrica, tenen com a llengua pròpia el castellà i per tant no demostren en general interès per aprendre el català. Va comparar aquesta situació amb la dels subsaharians, que amb un coneixement únic de llengües minoritàries o, com a molt, del francès, demostren de seguida un gran interès en aprendre el català i en integrar-se socialment. Pujol va referir-se, lògicament, al paper que havia tingut l’obra de Francesc Candel, i sobretot el seu llibre “Els altres catalans” en la consolidació d’un model integrador i la seva assumpció per totes les organitzacions socials i polítiques durant els anys de Transició a la democràcia.

Pujol va explicar als estudiants que les dificultats d’aprenentatge de l’idioma i d’integració social es mantenen en la primera generació, en la d’arribada, però que desapareixen en la segona generació gràcies al paper integrador de l’escola. Per això són tan grans els perills d’una reforma educativa com la que ara es vol portar a terme, que tendeix a crear ghettos i comunitats separades.

En aquest sentit va comparar el cas de Catalunya amb el del Tirol del Sud, una regió autònoma dintre d’Itàlia amb una accidentada història. Aquesta regió actualment italiana està separada del Tirol austríac per la cadena de muntanyes que cal franquejar pel pas de Brenner, que Pujol va definir com la frontera entre dues Europes ara tan marcades en els actuals moments de crisi: la Mitteleuropa germànica i la Südeuropa italo-ibèrica. La capital del Tirol del Sud, anomenat pels italians Alto Adigio o Trentino, és Bozen (Bolzano en italià).

La regió havia format part històricament de l’Imperi Austrohongarès. Després de la Primera Guerra Mundial, tot i que els habitants del Tirol del Sud eren de llengua alemanya, va ser lliurat a Itàlia. El govern feixista hi va portar a terme forts intents d’italianització. Es va prohibir l’ús públic de l’alemany, amb l’única excepció de la publicació d’un sol diari en aquesta llengua. Es va afavorir també la immigració d’italians cap a la regió, per fer-hi créixer la presència de la llengua italiana. L’ocupació nazi va suposar un fre a aquest procés, però acabada la segona Guerra Mundial es va acordar que havia de seguir pertanyent a Itàlia, tot i que amb l’obligació per part d’aquest país de respectar els drets lingüístics dels alemanys i l’atorgament d’un elevat nivell d’autonomia administrativa. Gràcies a l’actual estatut d’autonomia, aprovat el 1972, la regió autònoma de Bolzano es queda amb el 90% dels impostos que s’hi recapten i és actualment la regió més rica d’Itàlia.

La major part de la població parla alemany, mentre que l’italià és la llengua d’un terç de la població. Però estan molt irregularment distribuïts. Els italians viuen sobretot a la capital, Bolzano, i a d’altres quatre grans ciutats de la regió. Els alemanys són majoritaris en 103 dels 116 municipis restants. Hi ha també una molt petita minoria que parla el ladí. L’italià i l’alemany són igualment oficials i tothom té dret a fer servir la seva llengua materna en totes les escales de l’administració i als tribunals de Justícia, però -i aquesta és la característica que va destacar Jordi Pujol com un exemple que cal evitar seguir- les escoles son separades per a cada grup lingüístic. A més a més, Pujol considerà també quelcom a evitar que en l’atorgament de places de funcionaris es faci servir el sistema anomenat “de proporció ètnica”. En el cens demogràfic que es fa cada dècada, els habitants han de declarar a quin grup lingüístic se senten vinculats i això els permet acollir-se a les quotes quan opten a una plaça de bomber, policia, mestre, treballador de la sanitat o a qualsevol altra feina depenent de l’administració pública.
En contrast amb aquest sistema de quotes lingüístiques, Pujol va explicar als estudiants d’Estudis Europeus que Catalunya aplica una política d’integració i cohesió social, on s’assegura el coneixement de les dues llengües. Tothom té l’obligació de conèixer les dues i el dret d’usar la que vulgui.

Per ajudar a entendre el cas català, l’expresident de la Generalitat va comparar també la relació entre Catalunya i Espanya amb la de qualsevol dels länder alemanys respecte dels altres. Pot haver-hi grans diferències entre l’estructura socioeconòmica i fins i tot en la manera de ser d’uns i altres, però tots tenen la mateixa llengua. I, si bé existeixen dintre del país gran diferències dialectals, tots són capaços d’entendre’s entre ells i en la vida pública s’usa un únic model lingüístic, l’Alt alemany. Això, va dir, és ben diferent a Catalunya, on la diferència d’idiomes és absolutament marcada. Va comparar també la immigració de l’Europa de l’Est cap a Alemanya i la manera com resol el país els problemes d’integració amb les fórmules aplicades a Catalunya.

Pujol va respondre les preguntes dels estudiants, especialment interessats en les actituds adoptades per immigrants espanyols cap a Catalunya, de diferents nivells socials, i sobretot per part d’aquells refractaris a la integració. Pujol, que va utilitzar ininterrompudament la llengua alemanya, els va atendre molt més enllà de l’hora programada.

Acabada la conferència, els estudiants van continuar els seu programa de visites en petits grups als barris de la ciutat, sobretot els de major concentració d’immigrants. La seva visita s’ha realitzat al llarg de la primera setmana de setembre, per conèixer sobre el terreny allò que els havia explicat el president de la Generalitat.