La tasca endegada per l’Ens de Comunicació ara fa cinc anys per a fer més present les activitats de les associacions en el panell de la informació ha anat calant com una pluja fina, a partir de la pròpia conscienciació dels activistes culturals. Ja s’ha constatat en els mitjans d’informació general, però alguna vegada ens ho trobem en els mecanismes de comunicació de federacions i associacions. «La Circular» del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya exposa «La importància d’estar present en els mitjans de comunicació: el nou i ampli món 2.0» per mitjà d’un article d’Anna Buira i Cerón, llicenciada en comunicació audiovisual, que constata que «encara la televisió és el mitjà més vist per la població, però els adolescents ja consumeixen més hores d’Internet». El fet convida a plantejar-nos quin ha de ser el canal de difusió prioritari, en funció del públic al qual ens volem dirigir.
«Sembla que anem cap a un sistema on són necessaris dos elements per a ser reconegut en la societat —diu l’autora de l’article—, sempre comptant amb l’ajuda dels mitjans de comunicació. Per una banda, l’abast a través del qual arriben els productes, és a dir, han de poder arribar al màxim de gent i pel major de canals possibles (ràdio, televisió, Internet, mòbil…). Per l’altra, la participació.»
Desenvolupa aquest criteri després de plantejar la necessitat de crear una forma de comunicació ràpida i efectiva al nivell intern. «Si no ets a Internet no existeixes. Com es pot comprovar cada dia», diu suggerint de mostrar-se a través de les xarxes socials més importants com Facebook, Twitter o Linkedin…, havent configurat prèviament una pàgina web atractiva al nivell i dins d’un pla de comunicació que permeti assolir les expectatives i els objectius plantejats. L’articulista sembla pensar més en un individuu que en una associació, però la proposta és igualment útil, sobretot quan l’objectiu final que planteja és que, «a llarg termini, en el complex món dels mitjans de comunicació és aconseguir ser buscat i no que et trobin per casualitat».
Fem aquesta abstracció de «La Circular» des de l’oportunitat que ens atorga els recents cursos i seminaris de formació que l’Ens organitzà amb la Fundació Candel i la Federació d’Ateneus. Aquests criteris van ser reiteradament repetits. Convé que la TV, la ràdio i la premsa expliquin convenientment el que programen les associacions i que, a més a més, ho facin correctament, però l’activisme cultural té a l’espai 2.0 instruments d’una gran eficàcia per a promoure la participació.
Podríem afegir que revistes com «La Circular», que ja ha arribat a les 150 edicions, són —quan estan convenientment arrelades, com és el seu cas— eines de participació que també fixen la història de l’activisme cultural. Encara no és temps d’abandonar el paper i millor que no arribi mai aquest moment. L’electrònica no explicarà millor «Un pont de cançons, de vida, de cors amb cor», com hi escriu Jordi Xandri, ni farà millor la crònica de les nombroses activitats que el secretariat de corals fa arreu del territori, ni fixarà millor la memòria del crític musical Francesc Taverna-Bech (que ens va deixar recentment), ni anirà amb els cors infantils i juvenils a Flandes… Potser no plantegi que «cal que les federacions segueixin fent el que fan des del coneixement de la realitat i les necessitats del món coral català», com demana Martí Ferrer, president del Moviment Coral Català, o miri des de dins el propi SCIC, com ho fa Josep Vila i Jover, director de la coral infantil Els Amics de la Unió de Granollers, ni es recobri de la memòria una entrevista a Poire Vallvé, com fa la M. Mercè Argüelles, per a citar-ne unes quantes entre les magnífiques col·laboracions, entre les quals commou «L’aportació sobre la disminució i el cant coral o la integració gràcies al lleure».
Repassat el sumari, «La Circular», que ens ha recomanat l’ús de les noves tecnologies —com fem en el cas de «Tornaveu»—, també ens porta a fer una crida per a conservar la tecnologia del paper imprès en què ens hem format tots. Ara per ara, quan es té, és insubstituïble. Us desitgem un llarg camí d’unes altres cent-cinquanta edicions.
