En l’extensa producció bibliogràfica que ha publicat sobre els paisatges catalans, Josep Santesmases sempre ha manifestat el mateix convenciment: els paisatges no poden ser descrits com una evocació romàntica, això significa com a mer recurs literari, sinó des d’una dimensió profundament humana. Sense renunciar a l’exaltació de la seva bellesa, convé observar-los com l’escenari més íntimament lligat a la vida de les persones.
A Els paisatges trobats, un dietari escrit entre el 3 de novembre de 2015 i el 19 de març de 2017, Santesmases torna a reivindicar aquesta filosofia. En declaracions a Tornaveu ha explicat a la concepció de l’obra, reconeguda amb el premi de literatura memorialística dels Premis Ciutat de Benicarló 2017: “No se circumscriu a un territori concret, sinó que són narrades les reflexions que m’han inspirat els paisatges que casualment em vaig topar arreu de Catalunya durant l’any i mig que transcorre la narració”.
El president de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana valora positivament l’impuls viscut els darrers anys en el reconeixement dels paisatges com eina de transmissió cultural, com bé demostra l’experiència de la candidatura prioratina a la UNESCO, però afegeix un matís: “hem de contemplar quina incidència pot tenir el turisme”, preservant en tot moment la singularitat i genuïnitat de cada paisatge.
Durant els darrers 30 anys, Santesmases ha tingut un paper decisiu en la difusió de molts pobles i paisatges catalans poc coneguts. Un dels darrers projectes on ha participat és l’exposició ‘Patrimoni oblidat. Memòria literària’, organitzat per la CCEPC i l’Institut Ramon Muntaner, que seguirà exposant-se en itinerància arreu de Catalunya fins a finals de 2017.
