El passat dia 23 de gener s’inaugurava a Maó una exposició organitzada per l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca dedicada a Josep Miquel Vidal Hernández –ara fa un any, sobtadament desaparegut. “Unes ulleres gruixades, una barba poblada, una veu espessa i un aspecte de científic despistat és el que moltes persones veien a primer cop d’ull quan coneixien en Josep Miquel. Rere tot això s’amagava una persona extraordinària, sens dubte un home que la història menorquina recordarà com el més gran dinamitzador cultural que hem tingut a l’illa durant el segle XX.
Qui aprofundia en el coneixement del saber d’en Vidal descobria un científic excel·lent i un humanista que sabia absolutament de tot, i que no s’ho guardava per a ell, sinó que tenia sempre la intenció de transmetre-ho, compartir-ho i difondre-ho”. D’aquesta manera introductòria comencen les descripcions i valoracions que diverses persones s’encarreguen de fer des dels diferents àmbits que la personalitat de la seva obra permet, sense forçar mai cap avaluació, més aviat al contrari, amb feina per sintetitzar-la i connectar-la entre si. I és que parlem del qui a l’exposició és considerat com “el més gran impulsor de la cultura que mai [Menorca] havia conegut” cosa que no es podria haver produït si no hagués estat un “observador intel·ligent de la societat menorquina durant mig segle”. Un “ésser proper, amant de la vida, esperit científic, circumspecte però curiós per saber i obert a tota mena de coneixements”. És a partir d’aquestes característiques com Josep M. Vidal va ser una peça clau en la construcció cultural i científica de Menorca, una illa amb una tradició cultural de gruix i llarga trajectòria. Segurament per això es pot afirmar que “durant quasi trenta anys, en Vidal ha estat l’ànima de l’IME”, l’Institut Menorquí d’Estudis, del qual era el coordinador científic. O també que “parlar de l’IME és parlar de Josep Miquel Vidal.” L’IME, com una de les construccions culturals més sòlides de Menorca, per la tasca que realitza envers l’illa, per l’exemple d’estructura que fa confluir procedències individuals, col·lectives i institucionals, sumant i desenvolupant projectes que van molt més enllà dels precisos límits geogràfics que determina la condició illenca. Una illa, Menorca, que la sabem identificar per la condició de Reserva de la Biosfera que ostenta des de fa més d’una vintena d’anys. I en això no podem oblidar tampoc que “en Josep Miquel Vidal va ser una persona clau per aconseguir-ho, primer, i per donar-hi un contingut, després.” La capacitat de sumar de Vidal es tradueix en una llarga llista d’aportacions personals que donen una xifra alta. I en destacar-ne, només, les més potents no podem oblidar el paper clau que tingué en la realització de l’Enciclopèdia de Menorca de la qual era “director i realitzador principal”, “el projecte més fonamental d’un gran edifici de cultura des de Menorca”.
Vidal és qualificat com a ambaixador en les seves sortides de Menorca, bàsicament a Barcelona, Palma i Prada. El darrer lloc, evidentment, relacionat amb la Universitat Catalana d’Estiu; a Palma, per trobar-se amb companys de l’IME i de la Reial Academia de Medicina de les Illes Balears, participant en el projecte de la Història de la Ciència a les Illes Balears; i a Barcelona, lligant relacions amb l’IEC i les societats filials (Societat Catalana de Física i Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica) i amb la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, que no deixava mai de visitar. L’exposició es complementa amb una selecció d’ampliacions fotogràfiques realitzades per ell mateix. La fotografia era una altra de les seves passions.
La presentació de l’exposició va precedir l’acte d’inauguració del curs acadèmic de l’IME, realitzat amb una brillant conferència de Francesc Bujosa, catedràtic d’Història de la Ciència de la UIB: “Josep Miquel Vidal i l’evolució de les idees científiques”. Josefina Salord, directora científica de l’IME, i Jaume Mascaró, president del consell científic, van presentar la memòria de les activitats de l’any passat i els extensos i ambiciosos projectes a realitzar. Tot plegat respon a una definició, expressada per Jaume Mascaró, que el mateix Vidal va contribuir a afermar: “La cultura, la formació i l’educació no són un luxe social, són estrictament una necessitat”.
