Formació i informació.
Precisions després d’un debat que va tenir lloc a Enllaç, la Granada (l’Alt Penedès), el 28 de setembre de 1986, amb la gent de la Crida i d’Enllaç.
1. INFORMACIÓ I DESINFORMACIÓ
Una cosa és la informació, i una altra la formació. És evident que la formació —vingui d’on vingui— si no és assumida, païda des de dins d’una mateixa persona, individual o col·lectiva, despersonalitza qui la rep. En canvi, la informació és primordialment exògena. Cal que ens vingui de fora del nostre esperit. Àdhuc el coneixement del nostre propi cos per «introspecció» en rigor és una sortida de l’esperit a les estructures del cos.
«El meu cos no és jo; ell m’informa de les seves peculiaritats que vaig descobrint al llarg de la meva vida de consciència personal». Si en la formació cal que prevalgui el bon orgull de «tot ha de passar per mi», en la informació cal que prevalgui la bona humilitat de «sóc un pobre ignorant i he de menester que se m’ajudi des de fora». Una persona poc, mal o gens informada és com un cos poc, mal o gens alimentat. Es mor d’inanició mental. Aquest país nostre amb una censura de, si més no, quaranta anys, és un país espiritualment anèmic per desinformat i contrainformat.
En la infantesa encara el jo és rudimentari. Per això el nen ofereix poca resistència a la informació. Al contrari, és àvid de preguntar sense acabar mai. En la primera infància aprèn, sobretot, el funcionament del món exterior que l’envolta.
Si tenim un jo inflat o «inflamat», mai no podrem informar-nos bé i serem anèmics d’esperit. I com que la humanitat ha crescut molt i s’ha fet molt complexa, avui dia ha augmentat grandíssimament el volum d’informacions que ens calen per saber navegar per la vida. Quan tenim el jo inflat i no disposem de la humilitat necessària —la docilitat— per aprendre, inventem mil excuses per rebutjar la informació, com el nen davant la medicina amargant.
Pensem que «informar-nos» és introduir en la nostra ment una cosa que no hi era abans. Aquest element negatiu és importantíssim. L’ego inflat i còmode només vol sentir allò que ja sap, allò que li dóna la raó. No vol que altra realitat es projecti sobre ell, ans vol projectar-se ell sobre l’altre. Així no hi ha manera d’informar-se. El ver investigador desconfia del que ja sap. I si desconfia del que li diuen altres, no perquè siguin «altres», ans és perquè puguin estar interessats en mantenir-lo amb les seves ignoràncies i equivocacions i li vulguin amagar allò que és i ell no sap. El nen ha de menester adults que l’informin la ment com ha de menester adults que li cerquin el menjar per al cos. L’adult sap cercar la informació que necessita com sap cercar el menjar que necessita. I sap discernir la informació bona (en si, no perquè m’agradi a mi) com sap discernir l’aliment bo (en si, no perquè m’agradi a mi). Qui no sap cercar la informació bona no és adult.
Hi ha novetats a mitges que lliguen amb allò que jo ja sabia. Aquesta és la informació fàcil. La puc integrar a la meva estructura mental preexistent. És natural que si en rebre-la no entenc alguna cosa, en demani un aclariment.
Hi ha novetats radicals que no lliguen amb allò que jo ja sabia. Aquesta és la informació difícil. No la puc integrar a la meva estructura mental preexistent. En rebre-la, no entendré gairebé res. De vegades les coses s’aclareixen en tancar l’exposició. De vegades cal temps per anar paint els nous significats. I sempre, en aquest cas, cal un «pap mental», en derivació, per anar acumulant les dades materials de la informació rebuda i no entesa. Després ja ens ho anirem rumiant a poc a poc. Però sempre amb actitud oberta a la sorpresa i àdhuc a la contradicció amb els nostres pensaments. Si s’ho val hem d’estar disposats a morir mentalment per fer lloc en el nostre esperit a una informació que ens pot capgirar la vida. Hi ha molta resistència mental a certes noves informacions per pur conservadorisme mental, causat per la comoditat o per altres interessos.
Totes les informacions tenen barreja de facilitat i de dificultat. Com més fàcils i plaents siguin, menys informació i més repetició ens donen.
Les formes i els canals de la informació són variadíssimss i cadascun té els seus avantatges i les seves dificultats. El contacte directe (conversa, conferència, exemple de vida, representació, etc.), el paper escrit (fulls, llibres, revistes, anuncis, etc.), el so a distància (telèfon, discs, ràdio, etc.), la imatge a distància (televisió, cinema, etc.). Generalment es pot dir que el contacte directe és més viu, més dialogant, més ràpid, més matisat per expressió extraverbal, més superficial, més contradictori, més corregible. L’escrit és més fixat, més precís, més consultable, més dogmàtic, menys matisat, més sistemàtic, més mort, més lent. Triar en exclusiva una única forma d’informació és automutilació mental. Exigir a l’informador una forma determinada d’entregar la seva informació només es pot fer en la mesura que se li paga l’esforç i accepta el pagament proporcionat. La informació gratuïta cal acceptar-la com ve… i agrair, amb un agraïment proporcionat, l’esforç de saber i de donar la informació.
2. AUTOFORMACIÓ I HETEROFORMACIÓ
La informació és un instrument de la formació. Com que ens informem tota la vida, també ens formem tota la vida. Però hi ha una etapa especialment dedicada a la «coagulació» de la persona: l’adolescència. Els sistemes opressius imperants que ens desinformen o contrainformen fan tot el que poden per obstaculitzar la «coagulació» de la persona humana. S’estimen més uns éssers desmanegats, desintegrats, uns infants manejables tota la vida. Un ordinador obeeix meres informacions. Un home-persona només obeeix les informacions si el convencen, si les accepta voluntàriament. Per això hi ha molta gent que té el jo a mig fer o sense fer o malalt o inflat o massa sensible. La majoria de la població arrossega tota la vida problemes d’adolescència mal resolts. En aquest sentit calen «sanatoris» de personalitats mal reeixides, dedicats a humans que ja han passat l’adolescència física o cronològica però als qui els cal unes atencions supletòries.
«Coagulat» el jo en salut i plenitud, tota la vida hauríem de continuar formant-nos i reformant-nos. Àdhuc, fruit d’influències externes o internes, com dèiem abans, pot donar-se, i devem estar preparats, el canvi de la nostra persona per una altra de millor totalment nova, les vegades que calgui en la nostra vida. És la conversió o revolució personal.
S’insisteix molt, i és cert, que l’única formació possible és la que neix de dins d’un mateix: l’autoformació. Per això, Enllaç insisteix en el treball en grups petits i per tant molt personalitzats, amb un treball previ d’informació estudiada per cadascun per separat, que posarà per escrit els resultats personals de llur estudi. Després de la posada en comú es tornarà a escriure el resultat. S’aprofundirà i se solidificarà l’esforç individual.
L’experiència d’aquest mètode en molts moviments avala la seva bondat. S’ha aplicat a adolescents (com l’anell al dit). S’ha aplica a joves, a obrers, etcètera, i els ha ajudat a resoldre problemes pendents de l’adolescència. Molt bé!
Però cal coronar aquesta etapa de l’adolescència pendent i cal evitar d’eternitzar-la. L’adult, si ha coronat la seva adolescència ja no està insegur de si mateix, no té complexos ni de superioritat ni d’inferioritat, no s’està contínuament qüestionant si en la vida es personalitza o es despersonalitza. Això és propi d’un malalt o d’un adolescent. És una persona, i prou, i tot ho fa personalitzadament. Cal pensar que si s’eternitza el mètode «d’autoformació» és senyal que ni porta l’adolescent a la maduresa ni cura l’adult immadur. Aleshores fóra un mal mètode i caldria bandejar-lo. El mètode d’Ajut Mutu i Autoformació, si no produeix adults segurs i sans de personalitat, esdevé un nou i refinat mètode per tenir els homes dominats, debatent-se inacabablement en l’afermament del seu jo.
Pot ser que hi hagi tan poquets homes que tinguin la personalitat madura i sana que la gent no sàpiga de què va i ja no hi tendeixin. Àdhuc molts educadors amb la personalitat malalta s’han avesat a un hàbit, com de droga, d’una perpètua autoanàlisi morbosa que els provoca un pervers plaer decadent. Quan la personalitat ha madurat vola per damunt de tots els mètodes.
Cal afegir que sempre, a més a més d’autoformar- nos, ens heteroformem. No em refereixo a les coses que ensenyen o volen ensenyar els pares als fills, els mestres als alumnes, els entesos als ignorants, els hàbils als ineptes, els sants als pecadors, els grans als petits. Hi ha una «inducció» de vida dels uns als altres per simpatia-antipatia; hi ha una comunicació extrasensorial entre els homes i amb l’univers. I diria, encara més, que hi ha una comunitat a unes ànimes comunes concretes i reals que formen en la unitat ànimes més particulars o totalment individuals, de manera que nosaltres no som només nosaltres, ans també som una mica els altres. A través d’aquests canals de comunicació extra i d’aquestes comunicacions d’ésser es dóna una abundantíssima heteroformació, que, com l’autoformació, està exposada al bé o al mal.
El pare, el mestre… forma més pel que és que pel que ensenya. Si és autèntic forma en l’autenticitat. Si és fals forma en la falsedat. D’això, antigament, se’n deia possessió angèlica o possessió diabòlica. «Aquest és posseït del diable». «Aquest és un home de Déu». «Joan té l’esperit d’Elies». Que ningú no es cregui que la seva pròpia persona és l’única que habita dintre d’ell. Tots portem dintre nostre altres esperits, bons o dolents, benèfics o malèfics que s’alternen en la direcció de la nostra vida. I la nostra persona és una barreja desordenada o una síntesi harmònica de moltes altres persones poderoses que ens han influït, afegint-hi, certament, algunes petites gotetes de personalitat estrictament pròpia i original. Tot allò que fem per amor o per odi als altres, els penetra fins al moll de l’os de la seva personalitat i els transforma.
L’home es pot, doncs, formar en la soledat: introspecció, extrospecció, estudi, concentració, meditació, contemplació… En petit grup: parella, germans, amics, companys de professió o d’afició… En grups cada cop més grans: empresa, barri, municipi, comarca, nació, estat, societat espiritual, sindical, gremial, professional, política… I, a més a més, uns grups es formen essent fidels a ells mateixos, però també essent oberts a altres individus o grups que els envolten i els irradien personalitat.
El petit grup personalitzador és un bon inici. Però la formació necessària per emprendre projectes d’envergadura, siguin tècnics (electrificació d’un país), polítics (revolució social) o nacionals (la independència) passa per estils de formació molt més amples i variats, perquè les interaccions socials i amb la resta de l’univers són complexíssimes. Així, la formació, com la informació, creixen al mateix ritme que la història dels homes.
Barcelona, 1 d’octubre de 1986
Via Fora! 12, tardor del 1986
