Els dos termes del títol circulen amb profusió per la nostra realitat social i política, amb valoracions i perspectives força diferents. Els universalistes utilitzen la realitat de la globalització econòmica per justificar la -segons ells- inconsistència i l’anacronisme del dret a l’autodeterminació. Els nacionalistes modernitzadors, per la seva banda, afirmen que l’autodeterminació és necessària, no per qüestionar aquesta globalització sinó per entrar-hi en posicions de guanyadors i des de la Nostra “idiosincràsia”. Pretenen posar junts el llop i l’ovella.
En definitiva, però, tots dos, amb els matisos necessaris, són creients fervorosos d’un model de globalització econòmica els elements característics del qual no ens generen cap mena de simpatia. Resumint molt, hi veiem:
– La generació d’una exclusió social i econòmica cada cop més gran arreu del món, que sacrifica generacions senceres de pobles a l’altar de la productivitat material i l’estupidesa mental.
– Una homogeneïtzació cultural segons el model occidental modern, presentat com a universalment indefugible (“o el nostre model o el caos”, ens diuen històricament alguns globalitzadors impenitents).
– La instauració d’una democràcia sense poder polític real, sense capacitat de ser un mecanisme de control i decisió popular, totalment supeditada als poders financers transnacionals.
– La imposició d’un model econòmic fonamentalment financer, en el que uns quants privilegiats posseeixen la capacitat de crear i provocar crisis econòmiques, polítiques i militars per un simple moviment virtual de capitals (expressió última d’un procés secular d’espoliació i destrucció urbi et orbe).
– L’agudització i reactualització de velles problemàtiques que semblava que estaven començant a ser mínimament tingudes en compte (encara que sovint fos a escala folklòrico-mediàtica) pel poder polític, com és la qüestió del medi ambient, la situació de la dones, les possibilitats d’acabar amb les guerres i de construir una cultura de la pau, etc.
En definitiva, podem reclamar el dret a l’autodeterminació amb dues motivacions totalment divergents:
– per participar amb la nostra idiosincràsia pròpia (com a catalans i en català, si us plau) en un model destructor de persones i col·lectivitats que tard o d’hora es girarà contra nosaltres;
– o bé per disposar de mecanismes que ens permetin generar les bases d’un altre model global, basat no en la destrucció de persones i pobles sinó en el diàleg i la cooperació interculturals.
Nosaltres volem exercir el nostre dret a l’autodeterminació, però no per participar en posicions guanyadores en el repartiment del pastís entre la minoria privilegiada sinó per transformar, humilment però amb fermesa, aquesta globalització homogeneïtzadora que, paradoxalment, necessita el sacrifici de moltes vides per instaurar, diuen, una vida millor (per als que no s’hagin quedat pel camí, s’entén).
Des de Via Fora, amb la nostra feina de formiguetes, us preguntem: voleu que la nostra cultura contribueixi a la destrucció de la vida i l’opressió de pobles i persones? O preferiu que contribuïm —des d’ella i amb ella— a la construcció d’una vida joiosa i plena per a totes els homes i totes les dones d’arreu del món? Per a nosaltres la resposta està prou clara. Esperem i desitgem que per a vosaltres, lectors i lectores, també.
Editorial Via Fora! 60, Tardor de 1998.
