Durant els anys seixantes i setantes ens vam dedicar bastant a oposar els conceptes de cultura rural i cultura urbana. De fet ressuscitàvem una vella polèmica que ja va tenir un gran protagonisme en la vida intel·lectual durant el primer terç d’aquest segle; potser era una manera de provar d’aclarir l’estela mai no extingida d’alguns aspectes del romanticisme.
La influència dels moviments juvenils que es proclamaren amb esclat més o menys durant l’any seixanta-vuit i els seixanta-nou va presentar aquesta confrontació de conceptes reals com una baralla entre bons i dolents i jo diria que, en general, la moderneria d’aquell període va o van atorgar el paper del bo a la ruralia i el de culpable a l’urbanisme. Era la conseqüència lògica de l’odi al plexiglàs universal i el desig de tornada a la Natura.
D’aleshores ençà ha passat poc temps, però la història s’ha accelerat prou perquè el poc temps transcorregut ens deixi veure tot aquell plantejament amb una perspectiva diferent.
Avui la cultura urbana, la cultura de masses, ja no es pot contemplar com un enemic de l’ànima, perquè tothom sap que és un fet inexorable, però sobretot perquè ja hem après d’interpretar-lo. Avui sabem que sense les grans concentracions de població i la immediatesa de resposta massiva que en pot obtenir qualsevol estímul cultural, una vida teatral intensa i diversificada seria impossible, la rendibilitat de les grans tirades editorials seria impensable, els grans concerts de música popular o «culta» serien inexistents; és un fet de facilitat de distribució i, per tant, de seguretat material. Per altra banda, avui admetem la televisió com una màquina eficaç al servei de qui la sàpiga fer servir, ja no només com un papo pervers i buidador de cervells, i assimilem el vídeo com una fillola rebel d’aquesta màquina, capaç de donar-nos-en un control individual i de contestar els inconvenients de la padrina; també ens encanten els balls multitudinaris al Moll de la Fusta i una cartellera d’espectacles que ens fa ballar el cap a l’hora de triar. Tot això ens permet de dispensar els molts inconvenients que ens planteja la cultura urbana, o almenys ens deixa posar-los a l’altre plat de la balança per fer un pes equilibrat.
Què vol dir, doncs? que la cultura rural és morta o que ja s’ha d’enterrar de viu en viu? No, en absolut, ben al contrari. La cultura urbana és una cultura que s’alimenta sobretot de les possibilitats que dóna, d’encertar els objectius, un bombardeig múltiple i continuat d’idees i d’accions; és també l’efecte multiplicador de la intel·ligència massiva (no massificada): quatre ulls hi veuen més que dos o el que no pensa un ho pensen deu. Però la vida rural, que, a més a més de les seves essències tradicionals, rep totes les influències de síntesi de la vida urbana a través dels mitjans de comunicació moderns, té l’avantatge, sobre aquesta, de poder-hi reflexionar contínuament, perquè la vida en les petites comunitats té un temps més pausat i no està sotmesa al gran percentatge d’errors que dóna el frenetisme de l’acció urbana.
Per dir-ho en termes pràctics: avui un grup de teatre de poble, un grup de música de poble, un grup de vídeo, pot aprofitar la síntesi de les experiències produïdes en el maremàgnum de la ciutat, aplicar-se-les amb una visió crítica reflexiva i tornar-les a la ciutat enriquides amb tots els elements de la serenitat.
Urbanisme i ruralia poden complementar-se, són complementaris, sempre que hi hagi voluntat d’acció crítica i moderna.
Joan Rendé i Masdéu (L’Espluga de Francolí); estudia medicina a diverses facultats però no s’hi dedica professionalment. L’atrau més el món de les lletres: treballa de periodista i quan té alguna estona escriu contes, publicats fins ara en dos llibres, «Sumari d’homicida» i «Llibre de figuracions”.
