Arran d’assistir al llibre-fòrum titulat “Religiositat més enllà de les tradicions religioses”, organitzat per “Diàlegs Vivàrium”, l’autor ofereix tota una sèrie de reflexions i matitzacions sobre el tema, les quals permeten aprofundir encara més en el seu context i contingut.
Estimats amics de “Diàlegs Vivàrium”,
Ahir vaig assistir al Llibre-Fòrum sobre el tema “Religió més enllà de les tradicions religioses”, el ponent del qual fou l’Enric Aguilar. Em vaig quedar amb les ganes d’afegir alguna cosa als seus sucosos comentaris, als d’en Raimon Panikkar, en Jordi Vila-Abadal, l’Alfred Matas, en Sebastià Fàbregues, etc…
Opino que cada persona individual o col·lectiva es fabrica, conscientment o no, una cosmovisió pròpia que, en part, té punts de coincidència amb la dels altres i, en part, és singular, única i irrepetible. Que és formada del present i del passat viscut i que està en contínua revisió. Que és assimilació d’experiències místiques, psíquiques i físiques i que, tanmateix, també és combinació personal de dades i creació sorprenent i imprevisible. Aquesta cosmovisió és com un port per acollir vaixells o com una estació per rebre els trens que arriben. Si no hi ha prou molls o andanes o calat, els vaixells o els trens no hi poden entrar. Tot allò que no troba ressonància en la pròpia cosmovisió és ignorat en el millor dels casos o refusat i destruït en el pitjor. Allò que no és acollit no existeix per a aquella persona o és dolent. Per això els metges, abans d’intervenir diuen al pacient:”li faré això, li administraré això altre”.
El diàleg és possible si hi ha punts en comú i si hi ha diferències. Els punts en comú funden la comprensió, el consens. Les diferències, la incomprensió, l’antagonisme, el conflicte, pares de la vivesa del diàleg.
Les persones, individuals i col·lectives, som limitades. Doncs, la nostra particular cosmovisió també. No podem abastar l’univers en la seva totalitat, ni podem abastar Déu en la seva transcendència. És el respecte al diví practicat per jueus, islàmics i protestants. Podem acostar-nos-hi –intent catòlic i ortodox. I podem fondre’ns si sabem morir a nosaltres mateixos, com practiquen hinduistes, budistes i primitius cristians.
Morir a si mateix, per la via mística, és també fer morir la pròpia cosmovisió. Fondre’s amb la divinitat és restar sense cap cosmovisió parcial. Cada cosmovisió té el seu llenguatge. L’home lliure, en passar de la seva a altres cosmovisions gaudeix de la glossolàlia, do de llengües. Qui s’ha identificat amb Déu calla, perquè en Ell ho veu tot i el tot no es pot explicar des de cap part. És posat en el silenci. Joan de la Creu diu: “per què m’he posat en el no-res”; però afegeix:“heus aquí que ho he trobat tot”.
Crec que això és fàcil i assequible a tothom. Les religions venudes al poder interposen ingents dificultats a una possibilitat que tots tenim per naturalesa.
Igual com és de fàcil d’identificar-se amb la feina que fem, ho és d’identificar-se amb Déu. Però molta gent de bona fe és presonera de les trampes de les religions de poder.
Tampoc, per a mi, ofereix major dificultat el problema del mal en el món i la seva relació amb l’existència de Déu.
El mal és, per a la meva cosmovisió particular, tot allò que, arribat a la persona individual o col·lectiva, no troba cabuda en la seva cosmovisió i és refusat a “les tenebres exteriors” o destruït. És “mal per a ell”. No necessàriament “mal per a tothom”. I si s’arriba a un consens del col·lectiu humà sencer sobre algun “mal per a tothom”, encara no és necessàriament “mal per a l’univers” o “mal per a Déu”. (Llegeixi’s atentament el Llibre de Job). El refús o la destrucció vénen de no saber tractar “l’enemic per a un” i el conflicte que genera amb la consegüent amenaça a la integritat de la pròpia cosmovisió.
Quan, com pel mètode no-violent, s’aprèn a estimar i tractar “l’enemic per a un” i a resoldre el conflicte, àdhuc acceptant, si cal, el canvi de la pròpia o aliena cosmovisió, el mal s’evapora. La violència neix del refús i de l’intent de destrucció d’allò que no és acollible en la nostra cosmovisió actual.
A qui s’identifica amb la transcendència –la suprema no violència activa i cosmovisió inefable i silenciosa– se li esborra el problema del bé (allò que entra en la meva petita cosmovisió) i del mal (allò que no hi entra).
Barcelona, febrer de 1992
Via Fora 37. Hivern 1993.
