Arriba Setmana Santa, i això significa que és temps de passions. Fins a l’1 de maig, el calendari de representacions farà parada a deu poblacions catalanes: Són Olesa de Montserrat, Ulldecona, Esparreguera,Cervera, Llinars del Vallès, Mataró, Verges, Villalba dels Arcs, Vilassar de Mar, i Vila-sacra. Les pròximes representacions seran a Esparreguera (10 de març) i Olesa de Montserrat i Ulldecona (11 de març).
Durant la presentació de la temporada, celebrat el 24 de febrer al Monestir de Montserrat, Josep Cuscò va destacar la gran varietat estilística present al conjunt del territori. “Totes tenen les seves característiques que les fan úniques”, va destacar el president de la Federació Catalana de Passions. En el mateix esdeveniment, el director dels Serveis Territorials de Cultura a la Catalunya Central Llúis Cerarols va voler destacar “la gran potència artística que amaguen les passions”. Precisament perquè no són una expressió folklòrica, va subratllar, “s’ha de vetllar per saber-les comunicar amb un llenguatge actual”. La presentació va culminar amb un vídeo del conseller de Cultura a l’exili Lluís Puig.
Les passions: una tradició mutant.
Els orígens de les passions es remunten a les petites peces bíbliques de caràcter moralista que es representaven al segle XIII. En el transcurs de l’any, aquestes escenes podien dramatitzar els paratges més coneguts de la Bíblia, com ara l’expulsió dels homes del paradís, la traïció de Judes, o la conversió de Maria Magdalena. Durant la Setmana Santa era habitual representar-ne quatre, ja fos prop de l’església o bé en el seu interior: el Diumenge de Rams, el Sant Sopar, la Passió de Crist, i la seva mort.
Durant els segles XVI i XVII, les Passions adopten la forma de processó. Si bé l’expressió adopta un caràcter itinerant, que encara es conserva en alguns municipis catalans, segueixen representant-se les escenes més destacades del martiri de Jesús. Caldrà esperar fins al segle XVIII, tanmateix, perquè adoptin el format actual. Això significa: peces teatrals de llarga durada, amb textos estables, representats en espais institucionalitzats.
Aquesta nova transformació va ser combatuda frontalment per la jerarquia eclesiàstica. Les autoritats catòliques no volien que es representessin escenes bíbliques en espais públics, com ara els teatres, alhora que denunciava la possible banalització a figures sagrades. L’actual format de les passions, basat en espectacles de gran format i amb una àmplia participació popular, sorgeix a mitjans del segle XX com a evolució d’aquest model.
