L’estiu de 1975, en plena eclosió musical del rock progressiu i el laietà però encara sota la dictadura, un grup de gent va decidir fabricar un microclima de llibertat i modernitat que acabaria creant un mite. El Canet Rock, el primer festival a l’aire lliure programat a l’Estat espanyol, només va durar quatre anys, però el proper 5 de juliol, quatre dècades després i en el mateix escenari de Canet de Mar (el Maresme), començarà una segona vida amb 12 hores de concerts de l’elit de l’escena musical catalana. Hi actuaran Els Amics de les Arts, Gerard Quintana, Love of Lesbian, Manel, Mishima, Gossos, Joan Dausà amb Blaumut, Els Pets, The Pinker Tones, Caïm Riba, Txarango, Delafé y las Flores Azules, però també Sisa, que, ara sí, podrà pujar dalt de l’escenari sense censura. El 1975, el franquisme va prohibir la seva actuació al Canet Rock, però quan ja sortia el sol i el públic havia donat per acabat l’esdeveniment, va prendre la guitarra i va interpretar “El setè cel” per a un petit grup de persones i fora de l’escenari.
La història del Canet Rock és més mítica del que potser correspondria a un festival de música de curta vida precisament per la persecució que van patir els cantants en totes les edicions. Especialment sonada va ser la del 1976, que teòricament havia de ser més tranquil·la. Amb el dictador mort però amb la vigilància de la Guàrdia Civil, els partits polítics encara il·legals repartien propaganda entre el públic assistent, que va poder escoltar Al Tall, Pere Tàpias, La Trinca, Ramon Muntaner, Maria del Mar Bonet, Raimon, Uc, Ovidi Montllor i Pi de la Serra.
La jornada va acabar amb normalitat, però uns dies després, els membres de La Trinca Toni Cruz, Josep Maria Mainat i Miquel Àngel Pascual, eren cridats a declarar a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona. El ministre de Governació, Rodolfo Martín Villa, els va imposar una multa de dos milions de pessetes perquè “durante la celebración del festival, aparte de actos contrarios a la moral y decencia pública, fueron mostradas banderas y símbolos correspondientes a entidades situadas fuera de la ley” i perquè “fueron difundidas y repartidas hojas de propaganda clandestina; y al propio tiempo se proferían continuamente gritos subversivos, con exhibición de pancartas de esta misma naturaleza”. De seguida, periodistes, cantants, actors i intel·lectuals es van solidaritzar amb els detinguts, als quals se’ls havia aplicat la llei antiterrorista, i els mitjans de comunicació van difondre manifestos de suport.
Sigui com sigui, aquest Canet Rock té molts punts de contacte amb el de fa quatre dècades. Com explica el director de la revista Enderrock, Lluís Gendrau, que ha comissionat una exposició sobre el Canet Rock, aquell festival de 1975 “va ser mític per a tothom, era una experiència totalment nova que només es coneixia fora del nostre país”. El cartell d’aquell any marcava una generació musical que reflectia una societat en transició, i el cartell de 2014, a parer de Gendrau, “representa una segona transició cap a un país que avui també reclama transformació, llibertat i un altre model de societat, que es pot emparentar amb el Canet Rock dels anys setanta”.
