Aquest 2018, el Govern de Catalunya i la Institució de les Lletres Catalanes celebren els anys literaris de Montserrat Abelló, Raimon Panikkar, Manuel de Pedrolo, Carles Fages de Climent, Joanot Martorell i Maria Aurèlia Capmany, amb l’objectiu de recuperar la memòria de personalitats i esdeveniments històrics, artístics, científics o culturals, que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans. Justament, l’escriptora Maria Aurèlia Capmany protagonitza, amb el seu pare, l’Any Capmany, que commemora el 150è aniversari del naixement d’Aureli Capmany i el centenari del naixement de l’escriptora. El tret de sortida es dóna a l’Ateneu Barcelonès el 26 de febrer a les 19h.
La biografia de Maria Aurèlia Capmany és prou coneguda: Novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, activista cultural, antifranquista i feminista, reconeguda amb el premi Joanot Martorell el 1948 amb la novel·la El cel no és transparent i el premi Sant Jordi de 1968 amb Un lloc entre els morts. En el camp de la dramatúrgia, fundà l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual amb Ricard Salvat, va ser presidenta del Centre Català del Pen Club i l’any 1982 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Però i el seu pare, Aureli Capmany? És conegut per la seva contribució a l’estudi del folklorisme, interessant-se especialment per les rondalles, les cançons i les danses populars, sobre les quals va publicar un treball d’especial interès, la col·lecció titulada Cançoner popular (1901-1913), que conté més de cent cançons populars catalanes comentades i il·lustrades pels millors dibuixants de l’època, o el Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes (1951). A més, va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català (1891) i de l’Esbart de Dansaires (1907).
La faceta desconeguda d’Aureli Capmany com a pedagog
Però Montserrat Garrich, especialista en l’àmbit de la dansa i membre de l’Esbart Català de Dansaires explica a Tornaveu algunes de les facetes no tan conegudes d’Aureli Capmany, que encara donen més valor al seu llegat i la seva implicació en la societat catalana: “És especialment remarcable, i prou desconeguda, la seva faceta com a mestre d’infants, ell creia que l’escola ha d’engrescar i ha d’anar molt més enllà d’oferir classes magistrals. Treballava la cançó, el ball, la treatralitat i el joc amb els nens, i que a partir d’aquí, els alumnes aprenien”. Un mètode pedagògic que avui comença a generalitzar-se, però que durant la República ja existia a Catalunya, fins que la Guerra Civil i el franquisme van escapçar el model d’escola catalana. “Aureli Capmany fa el Patufet amb la idea de formar, informar i entretenir, i durant quaranta anys es va dedicar a explicar rondalles de Catalunya i d’Europa”, afegeix Garrich.
Aquesta experta també remarca a Tornaveu que l’aportació de Capmany també va ser molt rellevant en l’àmbit de l’estudi de la dansa: “Ell és qui més hipòtesis formula sobre la història de la dansa catalana”. I encara més, era un gran coneixedor dels oficis i els gremis a Barcelona: “Va escriure un calendari festiu de Barcelona i també sobre costums, gremis i oficis de Barcelona, i també sobre art i història, però alguns projectes van quedar penjats a causa de l’inici de la Guerra Civil”. És el cas, per exemple, d’unes monografies sobre la història de la ciutat, que s’havien de publicar l’any 1938 amb l’Esbart Català de Dansaires.
