L’ofensiva contra la llengua i la cultura catalanes no ha cessat mai. Els primers anys de la transició espanyola van ser només una petita treva, a la qual es van avenir el PP català, valencià i balear en sumar-se a la normalització lingüística a les escoles i la vida social. Però la treva fa anys que s’ha trencat i l’atac al català és prioritari per als nacionalistes espanyols. Ara, a més, compten amb el suport fervent de nous partits com C’s i UPyD, i amb la passivitat del PSOE. La llista d’accions és llarga: el despropòsit de la LAPAO, el tancament de RTVV, la llei Wert, la supressió de línies en valencià, la imposició del TIL a les Balears, els cinc escolars catalans que volen rebentar la immersió i han aconseguit una sentència favorable, etc. La llista d’agressions és inacabable, però la resposta de la societat civil també. El politòleg Roger Buch dibuixa aquest assetjament cultural al llibre Asfixiant la llengua. Crònica dels atacs del PP contra el català (Angle editorial, 2014).
Buch situa l’inici de l’ofensiva més forta a l’any 2011, quan el PP assoleix les màximes quotes de poder a Espanya i els territoris de parla catalana, tret del Principat, on els populars són una força minoritària. Ofereix una glossa de tots els atacs que, posats en conjunt, “fan angúnia i mostren com un determinat polític, en un moment concret, prem l’accelerador i comença a aprofitar les eines que té a l’abast, jurídiques, legislatives i governamentals, per a atacar el català”, avisa Buch.
Ara bé, no és una estratègia nova, “és la de sempre”. “Per al PP hi ha llengües de primera i llengües de segona: el català és una llengua regional i punt. Per això quan el català els últims anys ha desenvolupat una estratègia de no renunciar a ser únicament una llengua regional, ha topat amb el projecte nacional espanyol del PP, que no ho accepta. De fet, el PP no té res contra el català: reacciona contra el català quan es reivindica i vol ser una llengua normal”, rebla l’autor d’Asfixiant la llengua.
