Està clar, per una banda, que hi ha pocs espais dels mitjans públics dedicats a la música, i dels pocs m’atreviria que són ben testimonials els que tracten la música d’arrel com un sector musical a tenir en compte. Fixeu-vos que anoto “a tenir en compte” i no pas a dedicar-s’hi exclusivament. “No som un país normal”, anotava Marçal Ramon (acordionista i membre de Criatures, entre d’altres) al seu facebook l’endemà de rebre el Premi Enderrock d’enguany per Praxinoscopi, el seu darrer treball discogràfic amb Criatures, a Millor Disc Folk per votació popular. L’endemà del premi els mitjans públics catalans van fer ressò de la gala, els grups més guardonats i els premis en totes les seves varietats. Totes? No, el Millor Disc Folk no va aparèixer per enlloc.
No va ser enguany, però, el primer que les categories Folk no apareixien als mitjans, i és que tot i la immensa diversitat i qualitat de les propostes artístiques actuals, estem molt lluny d’una certa normalitat, no només pensant en el tractament que en fan els mitjans de comunicació, sinó també pel percentatge de programació que té aquest sector, la inclusió en espais eclèctics, el reconeixement com un estil musical propi del país, al costat del pop, el rock, el flamenc, per exemple… Per què a Irlanda totes les bandes sonores de les pel·lícules del país tenen elements de música irlandesa i ningú no se n’estranya? Per què al País Basc, Galícia, Suècia, França o Itàlia es pot escoltar fàcilment -en els bars musicals, ràdios, espais públics- música d’arrel d’aquests territoris, i aquí encara ens sorprèn quan sentim una tenora, una gralla o un flabiol en una sèrie o en un acte públic no dedicat exclusivament a la cultura popular?
Alguna reflexió hi ha pendent, en aquest sentit, per part de tots els agents que en formem part. Segurament les noves dates del Congrés de Música d’Arrel -previst inicialment per a aquest abril- seran un bon espai de trobada i reflexió en aquest sentit. Pensem-hi, som-hi i no ens adormim!
