Aquest divendres la banda emblemàtica del rock català aterra al Tradicionarius (a les 18 i 20 hores) per presentar Flamarada, el seu 25è disc i el primer després de deu anys de silenci, i en el que serà el segon concert des de l’inici de pandèmia. Hem entrevistat Joan Fortuny, veu i saxo del grup, que ens parla d’aquest nou treball, de la pandèmia i del compromís polític que sempre els ha caracteritzat.
Com heu viscut la pandèmia i confinament, i com està sent la tornada als escenaris?
Quan va començar la pandèmia estàvem presentant un nou disc, Flamarada (2019). Se’ns van anul·lar moltíssims concerts que teníem contractats. El confinament va ser un moment especialment dur. Cadascú del grup ho hem viscut diferent. En el meu cas, vaig passar per una situació personal molt complicada. Tinc tres néts, dos nois i una nena. A la nena, l’Uma, a l’inici de la pandèmia, quan tenia quatre mesos, van diagnosticar-li una cardiopatia greu, havia d’esperar un cor i va passar tot el confinament a l’hospital. Jo i la meva dona ens vam haver de quedar amb els altres nens a casa, perquè els pares de la Uma havien d’estar a l’hospital amb la petita. Al final va arribar el cor i ara està perfecta. Per tant, vaig viure la major part confinament fent de pare i d’avi.
Professionalment, durant el confinament amb el grup vam gravar un vídeo, d’una cançó de Flamarada, que vam publicar a les xarxes i va sortir per TV3. A poc a poc ens vam anar trobant i vam començar a assajar. Vam fer un concert a Calella a finals de setembre, amb totes les mesures Covid, i aquest serà el segon que fem des de l’inici de la pandèmia.
Flamarada és el vostre 25è disc, que surt deu anys després de l’anterior treball. Què us va fer tornar a treure un nou àlbum?
L’any 2011 havíem parat un temps i després, el 2013, quan va morir el Josep, el bateria, el grup es va desfer i no vam voler continuar. Un temps després, vam saber que s’anava a recuperar el Canet Rock i ens vam proposar tocar-hi. Nosaltres havíem participat molt en els primers anys i vam acceptar. Vam incorporar un nou bateria, l’Ivan, i a partir d’aquesta actuació, que va funcionar molt bé, ens vam plantejar tornar als escenaris.
A més, quan va morir el Josep estàvem preparant la gira per celebrar els 40 anys del grup, per al 2014, i que va quedar aturada. El 2015 vam decidir reprendre la gira, encara que fos amb un any de retard. Ens vam sentir molt bé amb el grup i llavors vam pensar: “Per què no fer un disc nou?”. I vam publicar Flamarada.
Com sona aquest disc? Què hi ha de diferent i què conserva de l’essència de l’Elèctrica Dharma?
Cada disc és diferent, és un món nou. Teníem clar que volíem fer un disc diferent, renovar el so Dharma, però sense perdre’l. Per això vam anar a buscar un productor –normalment hi treballem sense– , el Berni Sànchez, perquè li donés una mirada des de fora.
Crec que ens ha sortit un disc rodó i estem molt contents. Conserva l’essència i el so de la Dharma. Però el que el diferencia és que té una mica de tots els altres 24 treballs anteriors. Nosaltres havíem fet discos tots cantats o tots instrumentals, o discos molt experimentals… Aquest és una barreja de tots ells, té cançons cantades i altres instrumentals… és una mirada a tots els treballs anteriors.
Una de les cançons del disc és ‘Resistir és vèncer’, un tema escrit per Jordi Cuixart. Com va néixer aquest tema?
És una cançó que ens ha fet molta il·lusió. Som molt amics amb en Jordi Cuixart i quan el van empresonar ens vam comunicar per carta. En una de les cartes li vam explicar que anàvem a fer un disc i li proposàvem que ens fes una lletra per a una cançó per incloure-la a l’àlbum. Ell va acceptar encantat i ens va enviar un poema, que vam convertir en cançó.
Llavors nosaltres estàvem tot just iniciant el disc, i vam pensar que quan s’hagués d’enregistrar el tema el Jordi ja hauria sortit i podria venir a l’estudi a recitar el poema. Però van anar passant els mesos i seguia empresonat. Ell mateix ens va proposar que el llegís la seva dona.
A Elèctrica Dharma sempre heu mantingut un compromís polític. Creus que la música serveix per fer revolucions?
Oi, i tant! Jo no concebo la música sense això. El grup Dharma sempre ha sigut un grup compromès, políticament i a tots els nivells. En aquest disc el nostre compromís és amb en Jordi i amb els presos polítics i els represaliats de l’1-O, cada concert que fem és la denúncia de la repressió.
No hem d’amagar que la Dharma és un grup que creu en la independència de Catalunya. Ja l’any 1986 vam publicar el disc No volem ser, on hi havia la cançó titulada ‘Independència’. Se’ns va tancar moltes portes per dir la paraula “independència” en un disc. No entenc fer música sense denunciar les coses que et semblen injustes d’aquest món.
Per exemple, en aquest disc hi ha la cançó ‘Al mar ressonen crits’, que denuncia la gent que ha de marxar dels seus països en guerra i misèria, i troba la mort al mar en una pastera per culpa dels estats corruptes i egoistes. O sigui, el nostre és un compromís polític i humà. Ara, per exemple, amb el cas Pablo Hasel, hem sortit a manifestar-nos per denunciar el seu empresonament i defensar la llibertat d’expressió.
Penseu que ara hi ha menys llibertat per dir segons quines coses?
I tant! Jo ja soc avi i tinc 65 anys, i he viscut amb el Franco fins als 20 anys. Evidentment que a una dictadura hi ha repressió, però després del franquisme va haver-hi una certa obertura cap a una democràcia, potser enganyosa, perquè molts franquistes van continuar en el poder, però obertura. Però ara estem fent passos endarrere. Moltes de les llibertats que ens van costar molt de guanyar i per les quals havien lluitat els nostres pares i avis ara ens les estan prenent.
Cada cop tenim menys llibertat d’opinió, l’únic que es busca és ficar por a la gent. No ho podem permetre, perquè les llibertats costen molt de guanyar i, en canvi, molt poc perdre-les.
Al disc apareixen temes com ‘El patumaire’ o ‘El Ball de l’Àliga’. Què signifiquen les arrels per a l’Elèctrica Dharma?
Per nosaltres la música popular és la nostra base, la nostra inspiració. Discos com Racó del món (1988) estan plens de cançons populars, i també hem agafat la Patum de Berga i l’hem tocat a la nostra manera. La Patum és esplèndida, jo hi he estat set o tuit vegades i m’encanta. És una explosió del foc i de música, barrejar això per nosaltres és la cultura popular.
El que volem és portar la nostra música popular cap endavant, més enllà. Per mi la música en general, no només la popular, és com un riu, que va circulant, va arrossegant i va contaminant –en el bon sentit de la paraula– tot el que va trobant. És una cosa viva, en moviment, que no pot quedar-se estancada perquè es faria malbé.
