Costa imaginar com es vivia a Catalunya als anys vint i trenta, oi? Un dels millors recursos que tenim per aproximar-nos-hi és el fons fotogràfic de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC), conformat per unes quatre mil instantànies. Jordi Alomar i Paula Artés són els comissaris de l’exposició ‘Mirar, registrar, recórrer’, que ens proposa fer un tastet d’aquest immens corpus visual. Ahir al vespre va inaugurar-se al Museu de la Música, on es podrà visitar fins al 21 de maig.
Per Alomar, la mostra plasma la “confrontació entre un món que acaba i una tècnica que, de la mà de la fotografia i la fonografia, emergeix”. La col·laboració amb Artés, va destacar el director del Museu de la Música, sorgeix de la voluntat d’obertura de la institució, que desitja treballar amb professionals que aportin “una mirada externa, no arxivística o musicològica” a les exposicions.
Artés va advertir que el fons de l’OCPC continua sent desconegut per a molta gent. La fotògrafa va recordar que en aquella època (1922-1936), era força popular la fotografia familiar, però no pas el testimoni sobre les formes de fer i de viure de la gent. Tampoc l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya tampoc tenia com a missió inicial deixar enregistrada tota aquesta informació etnològica: oficis, vestits, costums, escenes quotidianes, etcètera. “Van aconseguir congelar un món que s’estava morint”, va subratllar Artés.
A diferència de les cançons, que tenien un sistema de catalogació fixat, la descripció de les fotografies varia segons els informants. En algunes missions, com ara les de Palmira Jaquetti, s’especifiquen el nom i cognoms, l’edat, l’ofici i el lloc de residència de les persones retratades; en d’altres, en canvi, la informació és molt més escadussera. Els comissaris de l’exposició han optat per oferir una visió de conjunta del fons fotogràfic, sense especificar l’autoria, contingut o localització de les imatges escollides. D’aquesta manera, s’ha desitjat crear una connexió directa entre els visitants a l’exposició i les fotografies.
