L’eivissenca Lara Magrinyà i la catalana Anna Sala, és a dir, L’Arannà, presenten aquests dies el seu segon treball, Turmarí (Bankrobber). Després de La Salamandra (Blau Atzavara, 2024), inspirat en els contes de Mercè Rodoreda, el duet recupera i reivindica la tradició del cant redoblat propi de les Pitiüses, passat, això sí, pel tamís de l’electrònica i la contemporaneïtat. En el treball, els sintetitzadors i els teclats competeixen amb la flauta o les castanyoles construïdes expressament, i elles canten sobre la pressió turística o la salamandra endèmica de Formentera. El 8 de maig actuen al Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, el dia 10 a l’EnCanta de Roda de Ter, abans de seguir la gira per les Illes i de portar la seva proposta per Dinamarca, Suècia i la República Txeca.
Turmarí va ser primer espectacle (el vau estrenar a l’octubre a la Fira Mediterrània de l’any 2025) i ara arriba en format disc. Com el definiries?
Turmarí s’inspira en la tradició musical d’Eivissa i Formentera, i en particular el cant redoblat. És una manera de cantar, autèntica i singular, més aviat narrativa, i que consisteix a fer uns ‘trinos’ amb la laringe al final de les frases.
Vam investigar i estudiar com es fa el cant redoblat, quines eren les maneres ‘ortodoxes’ de fer-lo, i vam accedir al repertori propi dels instruments tradicionals, que estan molt lligatsa les danses populars, com el ball pagès. Hem procurat mantenir l’essència d’aquests elements però barrejant-los amb el nostre llenguatge, que és contemporani, des dels sintetitzadors, que apunten a la vessant electrònica –i que estan molt vinculats igualment a Eivissa–, però també passant per la nostra formació clàssica.
Què us va atreure del cant redoblat?
Com a eivissenca, em va cridar molt l’atenció el fet de no haver-lo sentit mai fins que vaig ser al Conservatori Superior de les Illes Balears, a Palma, quan m’ho va descobrir un professor. I vaig al·lucinar: “Com podia ser que no l’hagués sentit mai a la vida i que ningú me n’anés parlat?”. L’Anna el va descobrir gairebé al mateix temps. I en aquesta primera escolta, vam trobar que era molt diferent de tot el que havíem sentit mai però alhora, com tota la cultura popular, que et tocava en un lloc molt profund i et connectava amb una cosa molt ancestral. La gent, quan ho sent per primer cop, ens ho descriu igual: “No ho havia sentit mai, però és com si ja ho portés a dins”. I això ens va semblar molt potent.
Com que el cant redoblat ha estat un element menyspreat durant molts anys, que havia quedat oblidat perquè s’havia deixat de practicar, vam pensar que era una oportunitat de donar-li un espai de visibilitat i de tornar-lo a projectar.
Podem sentir avui el cant redoblat a les Pitiüses?
De tant en tant s’organitzen cantades a Formentera i a Eivissa, però són sobretot en actes institucionals. Però el problema és que hi ha poca gent que el canti, i qui ho fa és generalment gent molt gran, és com si s’hagués tallat la transmissió generacional. El ball pagès encara s’hi pot sentir fàcilment, hi ha moltes colles i és molt visible, però no passa el mateix amb el cant redoblat. És cert que algunes persones sí que estan fent molta feina, i recentment s’ha publicat el Cançoner de les Pitiüses (que impulsen l’Institut d’Estudis Eivissencs i l’Obra Cultural Balear), i hi ha una mena de ressorgiment o una més gran sensibilització cap a aquesta tradició.
Has comentat que vosaltres no teníeu formació ni experiència prèvia en aquest camp. Això us ha suposat una dificultat més gran? Com heu fet per endinsar-vos en el cant redoblat?
Vam explorar el catàleg d’Alan Lomax, un etnomusicòleg nord-americà que va visitar les illes el 1952 i va enregistrar diverses persones. Durant el procés de recerca, i a través del Càntut, també vam tenir la sort de contactar amb un investigador alemany que havia enregistrat moltíssimes cançons pel seu treball de fi de carrera. I després vam viatjar moltes vegades a Eivissa i Formentera per sentir la gent directament, que ens cantés i ens expliqués com era quan el cant redoblat encara gaudia de bona salut. I ens hem assessorat amb persones molt experimentades, com el Toni Manonelles, que va treballar en el projecte del Cançoner de les Pitiüses, i en Palermet, que ens ha construït els instruments tradicionals i ens ha explicat moltes coses. I finalment faltava practicar-lo. Va ser un repte, perquè és una manera de cantar molt diferent, i abans no tothom cantava, només les persones capaces de fer aquest ‘trino’ i de memoritzar la lletra, que eren molt llargues. A base de paciència i molta perseverança, i de confiar que era possible, ens n’hem sortit.
Expliques que us heu fet construir instruments específics. Quins són aquests instruments que surten a Turmarí?
Vicent Marí ‘Palermet’ ens ha construït les castanyoles eivissenques, que són d’una mida molt grossa, i també el tambor que s’usa tant per cantar com per acompanyar la flauta, que és de Pere Tirurit. Tots aquests instruments ens els han fet artesanalment per nosaltres. En el disc també surten un parell d’espasins, que són fulles d’espasa tractades per fer una ressonància similar a les campanes, i un corn marí, perquè a les Illes hi havia la tradició del corn brulat. Aquests instruments tradicionals conviuen amb sintetitzadors, vocallers i teclats.
En les cançons combineu els temes tradicionals amb lletres pròpies que parlen de problemes actuals. Quins temes us interessen?
Són temes que estan ben visibles a les illes, com l’accés a l’habitatge, les desigualtats cada cop més aguditzades. També dediquem una cançó a la sargantana endèmica de Formentera, la Podarcis pityusensis, una espècie molt important biològicament perquè ha viscut aïllada molts anys i ara està amenaçada per l’arribada de serps invasores. Intentem parlar d’aquests temes que són universals i que són un exponent del que està passant a tot el món. També hem fet una revisió d’alguns poetes d’Eivissa.
Al final, nosaltres no fem res molt diferent del que ja feia la cançó tradicional, perquè les cançons de cant redoblat sovint es feien per encàrrec, per poder parlar de l’actualitat i posar sobre la taula i compartir coses del dia a dia: podien ser de caràcter personal, amorós, de temàtica política o mediambiental.
Turmarí és un projecte sorgit del programa de l’Obrador d’Arrel de la Fira Mediterrània de Manresa, un programa que impulsa la creació a partir de la cultura popular. Com valores aquest Obrador? Creus que encara falta més suport a la música tradicional?
Sí, l’Obrador d’Arrel ens va proposar formar part del programa en l’edició passada, i això en va donar un impuls brutal, tant pel que fa al suport econòmic com pel que fa a l’acompanyament humà. Estem molt agraïdes perquè l’Obrador va ser molt decisiu perquè aquest projecte pugui néixer bé.
Sobre si falta més suport, sí, i no només en la música tradicional. Poder tenir un espai de llibertat creativa i al mateix temps poder fer sostenible la teva vida és complicat. Nosaltres ens sentim molt afortunades, perquè costa moltíssim, hi ha molta gent amb ganes i talent i és fàcil quedar-se pel camí. L’ajuda és molt necessària i tant de bo poguéssim tenir més recursos.
Quins són els pròxims concerts?
Després del Tradicionàrius (el 8 de maig), tocarem a l’En Canta de Roda de Ter (10 de maig), visitarem Eivissa, Mallorca, Menorca i Formentera, i estarem al Primavera Sound de Barcelona o al festival (a)phònica de Banyoles. A finals de mes iniciarem una gira per Dinamarca, Suècia i República Txeca (al Colours of Ostrava).
Creus que el disc pot connectar amb el públic europeu?
Nosaltres ja hem visitat Mèxic i Polònia, per exemple, i hem tingut molt bona rebuda. A Viena ens vam trobar que en deien que tenien una manera de cantar molt similar i ho reconeixien com a proper, tot i ser un cant molt lligat a la Mediterrània. El públic europeu ho rep molt bé i crec que tenen la mateixa sensació que dèiem abans, de descoberta d’una cosa nova, diferent, però que alhora que et connecta amb alguna cosa que portes a dintre.
