Jordi Cebolla (flabiol i tamborí), Jordi Farrando (tarota) i Robert Vidal (sac de gemecs) formen Quartana, una cobla de tres quartans que ha decidit rescatar les melodies que es sentien a Lleida a principis del segle XVIII. Els dos espectacles que tenen en marxa, El setge de Lleida 1707 i Imperials Cathalanas, repassen les cançons que podien escoltar-se durant la Guerra de Successió en les Terres de Ponent.
Cito en Jordi Cebolla en un bar de Gràcia perquè m’expliqui què va motivar-lo a tirar endavant una iniciativa tant singular. El to de les seves respostes és afable, planer, didàctic, aconsegueix inspirar tendresa envers Quartana. Acabo l’entrevista amb el convenciment que la música popular no només estava circumscrita a les cerimònies festives, sinó en el conjunt de la vida quotidiana de les persones, i fins i tot en les composicions que interpretaven els músics de capella. Podeu escoltar Quartana apropant-vos a la Festa de Moros i Cristians que se celebrarà el diumenge 20 a la Seu Vella de Lleida (12:30h)
Deixa’m ser directe. Com definiries Quartana?
Quartana va néixer amb la intenció de complir una funció quasi museística a les Terres de Ponent. Som una cobla de tres quartans que realitza recerca sobre les peces musicals que es tocaven en les terres lleidatanes a principis del segle XVIII. Ens agrada interpretar-les per fer-ne difusió i apropar-les a la gent. Per això incorporem al nostre repertori totes les troballes.
Sovint sou presentats com a cobla de tres quartans i altres vegades com a grup musical. Com us sentiu més còmodes: acompanyant les cercaviles o seguicis populars, o bé en el format de concert?
La música de carrer té una funcionalitat molt concreta. Nosaltres preferim les situacions més estàtiques. En format concert, és més fàcil contextualitzar la nostra música i afegir actors que representin papers relacionats amb les peces que toquem. Pensem que la transmissió patrimonial de la música no ha de ser una experiència merament estètica. Coneixent els orígens i els contextos on s’interpretaven les peces que nosaltres recuperem, les persones poden entendre millor les mateixes peces. L’espectacle Imperials Cathalanas segueix aquesta idea: fer un repàs de les marxes que es podrien haver sentit seguint els exercits que lluitaven a Lleida durant la Guerra de Successió.
L’elaboració del llibre “Firam, Firam!” va exigir una intensa tasca documental. M’imagino que buscar música popular, cantada originàriament lluny dels cercles de poder, fou una tasca àrdua…
Podem agrair la col·laboració de moltes persones que es mouen com peixos en l’aigua en l’àmbit arxivístic. Lamentablement, durant els segles XIX i XX, la Seu Vella de Lleida ha estat utilitzada com a caserna militar i fins i tot com a camp de concentració. L’arxiu ha anat desapareixent fins a convertir-se pràcticament en inexistent. S’han perdut moltíssims documents que segur que ens serien d’una gran ajuda per conèixer i entendre la música que els lleidatans cantaven a principis del segle XVIII.
El descobriment del manuscrit Manifestación de relevantes aplausos de la música fou un pas endavant pel grup Quartana.
Efectivament. Vam conèixer aquest manuscrit gràcies a l’Associació de Miquelets de Catalunya, que ens va dir que es trobava custodiat a la Biblioteca de Catalunya. Fins llavors, en la recerca que havíem fet de músiques relacionades amb la Guerra de Successió, només havíem trobat composicions del bàndol filipista, com ara la Cantate sur la prise de Lérida, obra del músic de la capella de Versailles Jean Baptiste Stuck “Batistin”.
Mitjançant la Manifestación, vam poder accedir també a composicions del bàndol austriacista. Se suposa que les composicions van escrites per un mestre de dansa, molt probablement barceloní, entre 1700 i 1750. Es tracta d’un immens repertori de dansa. Per fer-vos una idea del seu volum, només diré que registra més de 300 minuets. Nosaltres en vam recollir cinc marxes militars: la Marxa de las Guardias Imperials Cathalanas, la Marxa Inglesa, la Marxa de Guardias Espanyolas, la Marxa del regiment del Macauliff i la marxa del regiment del Marqués de Poal, que hem batejat com a Marxa del Regiment dels Cuirassers de Sant Jaume.
No deu ser senzill interpretar cançons de carrer en format concert, sobretot quan et separa una distància de 300 anys vers la partitura. Com vas afrontar el procés d’arranjament de les partitures?
L’arranjament de les cançons és una peça clau en el procés de difusió. Quan decideixes publicitar cançons compostes fa 300 anys, tens dues opcions. O bé fer un treball historiogràfic i intentar imaginar quins serien els arranjaments musicals originals, o bé adaptar les partitures a l’orella del públic del segle XXI. Vaig pensar que la segona opció seria més efectiva per complir l’objectiu que em proposava: propagar les peces. Les cançons del Manifestación foren particularment complexes d’adaptar, perquè només hi figurava la melodia.
Una dificultat afegida deu ser l’ús d’instruments que el públic generalista ignorem…
Certament, a vegades també hem de fer una funció didàctica i presentar els instruments que toquem. Però no crec que aquest sigui el principal obstacle. El veritable entrebanc respon a causes més profundes. Duran el segle XVIII, l’estil i l’estètica musical era molt més propera al Renaixement que als nous corrents musicals europeus. Cent anys més tard, les influències centreeuropees són molt potents. Les formacions musicals del país segueixen properes als ministrils i les cobles antigues, però l’estètica musical «de moda» ja és completament distinta. Des de Quartana, ens estem documentant per saber com influencià aquest canvi estilístic en les composicions de caràcter popular.
La recerca de partitures us ha permès conèixer quin rol jugava la música en la Lleida de principis del segle XVIII?
Evidentment, la música tenia una important funció litúrgica i festiva. Contràriament al qual molta gent pensa, no només la música de capella, de caràcter elitista, influenciava les peces de caràcter popular. Aquest procés també es va viure inversament. Nosaltres volem fer palès aquest fet. Ignorem quines músiques interpretaven els ministrils quan tocaven fora de l’església. Probablement podien ajudar en la creació d’imaginaris comuns, bastits en música culta, però pensats per les classes populars.
Com a grup que col·labora amb l’Associació dels Miquelets de Catalunya, ens estem preguntant quin és el pòsit que les tropes estrangeres van deixar en la música popular catalana. Malgrat això, penso que la música devia inundar tota la vida quotidiana de la gent del XVIII: treballant, en les tasques quotidianes, en la criança dels fills… Segur que totes les etapes vitals anaven acompanyades per cants i ritmes de caire popular.
Creus que la proposta de Quartana pot trobar continuïtat en altres indrets de Catalunya?
Crec que hi ha molta gent que està treballant i treballant molt bé. Tenim referents envejables per qualsevol àmbit cultural, com ara l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, recollit just abans que la ràdio i els mitjans de reproducció massiva de la música ocultessin tota aquesta riquesa musical del país. Artur Blasco ha escrit A peu pels camins del cançoner, una altra obra mestra. Quartana és l’últim graó d’aquesta cadena. Nosaltres no recollim el patrimoni oral dispersat arreu del país. Senzillament ens dediquem a interpretar la documentació que ja ha estat trobada i donar importància a aquelles melodies que els habitants del segle XVIII podrien haver escoltat. Una tasca menys laboriosa, però imprescindible perquè el patrimoni musical segueixi ben viu.
Segur que Quartana ja està pensant en nous projectes…
Actualment estem virant cap a períodes més arcaics. Intentem entendre el llenguatge musical dels segles XVI i XVII. Paral·lelament, en col·laboració amb l’Associació de Miquelets de Catalunya, volem seguir recuperant les músiques de caire militar. Lamentablement, ja sabem que la història sempre l’escriuen els vencedors, i les tropes perdedores veuen perdut el seu llegat. Per nosaltres, que ens interessen molt més les peces del bàndol austriacista, és un petit problema.
Guillem Carreras
