Francesc Marimon no és l’única persona que ha fomentat incansablement l’aprenentatge de l’acordió. La salut de ferro que gaudeix la seva pràctica a casa nostra és un èxit col·lectiu. Entre tots els sacrificats voluntaris que han treballat perquè així sigui, el divulgador de cultura popular catalana Artur Blasco mereix una menció especial. Com a impulsor de la Trobada d’Acordionista d’Àrseguel (el festival degà de música tradicional a Catalunya, celebrat des de 1976) i el Museu de l’Acordió d’Arsèguel, és just fer aquest esment.
Marimon, tanmateix, sí que s’ha guanyat el dret a ser considerat l’acordionista que més decididament ha treballat en la publicació de material didàctic i l’organització de cursos per a iniciants. La publicació d’El mètode d’acordió diatònic (1987) segueix sent una referència per entendre els orígens d’aquest instrument en la Catalunya decimonònica. La seva lectura és molt recomanable per entendre el paper de l’acordió diatònic en el procés d’industrialització i urbanització que va viure tot Europa. Un instrument de les seves caracteristiques, fàcilment transportable i manejable, va servir com a eina per mantenir les cançons autòctones dels emigrats. En la seva fugida a la ciutat, molt joves el van aprendre a tocar de forma autodidàctica. Per aquest motiu va ser un instrument molt estès, conegut i estimat.
Seguint aquesta tasca didàctica, Marimon ha publicat dues antologies. 50 peces per acordió diatònic. Volum 1 (2007) recollia cançons genuïnes de la cultura popular catalana, inserides en la memòria col·lectiva: El ball de la civada, Rossinyol que vas a França, La masovera, Muntanyes del Canigó… Per aprendre a tocar l’acordió, escrivia llavors Marimon, “abans cal tenir un repertori propi que soni convençut; s’han d’haver tocat melodies conegudes una vegada i una altra; s’ha d’haver après a tocar bé el que és més senzill”. Marimon defensa que les cançons catalanes són més adequades per aprendre l’acordió en la mesura que els estudiants saben quina vida, quin estil i quin caràcter han d’imprimir a la interpretació. Considera que un estudi basat en la simple memorització tècnica no només és més fred i avorrit, sinó també menys eficaç.
A mitjans del segle XIX, comencen a popularitzar-se els balls de parella. Una innovació radical que troba en l’acordió un dels instruments més còmplices. La seva sonoritat ampla i festiva fou molt ben acollida pel públic vuitcentista. Oferia una nova proposta més alliberada, allunyada dels balls grupals que només perseguien la cohesió de la comunitat. Durant gairebé cinc generacions (1840 -1960), els acordionistes oferiren una banda sonora alegre i transgressora en molts pobles on la moralitat i la pressió social condicionaven estretament la vida de les persones. Les obres agrupades a 50 peces per acordió diatònic. Volum 2 (2016) estan contextualitzades en aquest nou escenari, on el ball hi juga un paper fonamental. El mig centenar de composicions d’aquest recopilatori tornen a ser d’arrel catalana, estan pensades per un públic no novell, i es divideixen en tres nivells de dificultat. Entre altres, s’hi poden trobar jotes, boleros, rumbes, xotis o masurques.
Queda pendent un tercer volum que ensenyi com interpretar peces contemporànies Aquesta nova publicació, avança Marimon, probablement sí que s’inclouran cançons d’àmbit no català. Les dues editades fins ara estan incloses en la col·lecció Eines de Cultura Popular, finançada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
