L’acte central de l’any Palmira Jaquetti, que commemora el 125è aniversari del seu naixement, ha servit per recordar el llegat d’aquesta folklorista i poetessa, definida per Maria Àngels Blasco com una “dona valenta, molt cultivada i massa silenciada”. En el parlament de benvinguda als assistents que s’han combregat a la Filmoteca de Catalunya, la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural ha remarcat que “encara queda per descobrir l’herència que ens ha deixat Jaquetti”.
Precisament és aquest, ha incidit, l’objectiu de l’Any Jaquetti: aconseguir que “la seva obra entri a les nostres vides”. Per aconseguir-ho, s’ha preparat un dens programa d’activitats: entre d’altres, s’han organitzat concerts inspirats en les cançons que va transcriure, està preparant-se una exposició itinerant que es presentarà aquest novembre a Torroella de Montgrí, i també s’ha encarregat l’espectacle Palmira Jaquetti, un cant a la vida, a càrrec de l’actriu Sussanna Barranco i el pianista Pau Sastre, de fet estrenat avui en primícia, a través del qual podem conèixer els pensaments més recòndits que Palmira va plasmar en els seus dietaris.
Des dels anys seixanta, Artur Blasco ha fet una intensa tasca de recopilació de les cançons populars de les comarques pirinenques. Tot i que la seva intenció no era seguir les passes de l’Obra del Cançoner Popular, en moltes ocasions ha tingut l’oportunitat de parlar amb persones que havien tractat directament amb Jaquetti o que eren familiars de primer grau amb informants que sí ho havien fet. Segons aquests testimonis, Palmira era una “dona de bona presència, que no emprava més paraules de les necessàries, de tracte planer i que es feia estimar”.
Blasco ha volgut compartir dues anècdotes que els seus informants van explicar-li sobre Jaquetti. Segons Maria Boneta, mestressa de casa, un dia la folklorista va dubtar sobre la utilitat de la tasca que estava fent. “Cada vegada que em canteu una cançó, ho feu de manera diferent”, va etzibar-li. En la música popular, Jaquetti va trobar-hi la mateixa essència del llenguatge, un organisme viu en continua mutació amb una infinitat de possibilitats creatives. Va quedar meravellada per la gran quantitat de versions que podia generar una mateixa melodia.
La musicòloga també va quedar fascinada la gran força que tenia la tradició oral. Ella, filla d’una família acomodada, va quedar admirada que persones sense estudis fossin capaces de reproduir poesies llargues i complexes. Segons va comentar-li la filla de la informant Maria Bonet a Blasco, “Jaquetti va capficar-se en la distinció entre cultura i comportament cultural”. Una reivindicació de la cultura no elitista, creada per les capes baixes de la població, completament al marge de les obres considerades canòniques. En aquest sentit, Blaco va recordar quin era l’estil de vida de les cases pirinenques que van acollir Jaquetti: famílies sense cap mena d’escolarització; parelles que tenien més fills dels desitjats, perquè en absència de cap metge o hospital a l’abast sabien que uns quants moririen en edats primerenques.
Com hauria estat l’obra poètica de Jaquetti, reconeguda en nombrosos certàmens, si no hagués gaudit del pòsit popular que va recollir en els anys de recerca en el Cançoner? És una pregunta difícil de respondre. Sí que podem afirmar, però, que Palmira es va sentir atreta per la música popular fins als darrers compassos de la seva vida, com acrediten les obres sobre caramelles i cançons nadalenques publicades als anys cinquanta. I com no, també va seguir sentimentalment vinculada a les comarques pirinenques que la van veure arribar als anys vint, i que encara visitava en la vellesa, quan el seu estat físic no ho feia fàcil.
