Les gallines i els galls són els reis de les frases fetes, els refranys i les endevinalles. Segur que tots tenim present algunes d’aquestes parèmies que en parlen. Millor que en destaqui algunes de les menys conegudes: “ser el fill de la polla rossa i el gall favat” per designar que algú és el preferit; o bé “bous i vaques, i gallines amb sabates”, per destacar que en un lloc hi ha persones de tota condició.
Carretero també ens revela la presència lingüística dels ocells en l’argot popular. Segurament els casos més coneguts són els relatius als atributs personals: ser un capsigrany, un gamarús, un lloro, un passerell… També són d’ús comú els mots sobre sexualitat: polla, tita, cotorra, gallinot, gallimarsot… En canvi, pràcticament ja no s’escolten les referències ornitològiques per menysprear rivals ideològics: miloca per denigrar els cacis dels partits dinàstics o corb i pingüí com a mofa pels capellans i les monges.
La proposta de Carretero és ineludible pels amants de la paremiologia i el llenguatge figurat, però també pel conjunt de filòlegs. Una dada a destacar. L’autor recull 6.816 sinònims, corresponents a 387 espècies; d’aquests, únicament 545 -és a dir, el 8%- estan recollits al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC). Sabíeu, per exemple, que hi ha almenys 235 maneres d’anomenar la cuereta blanca o 159 formes de referir-se al pit-roig?
Altres elements d’interès del llibre són els topònims, els mimologismes -segons Amades, “la interpretació en termes de llenguatge verbal dels crits dels animals i del soroll que fan les coses”- i la identificació de paraules derivades. A tall d’exemple, la cugucia, definida pel DIEC com “el dret que percebia el senyor feudal per l’adulteri de la muller del pagès de remença”, prové del cucut.
