No és agosarat afirmar que els calendaris actuals són un instrument asèptic. Els utilitzem per saber quins dies podrem fer festa, recordar compromisos que hem adquirit o apuntar els aniversaris de les persones estimades. Els fem servir per a remarcar les excepcionalitats, més que per ordenar la nostra quotidianitat. Per no perdre el temps (Edicions Morera) ens recorda que, durant el segle XIX i bona part del XX, van ser una publicació de referència de la vida econòmica, religiosa i comercial d’un gran gruix de catalans.
En la introducció, l’historiador Albert Domènech exposa que la industrialització va provocar una acceleració del temps històric de les comunitats rurals, que havia restat pràcticament inalterable pràcticament des de l’època romana. Els almanacs sorgeixen en aquest context, per la voluntat -escriu Domènech- de “retenir un temps que s’escapava”. Això no significa, ni de bons tros, que la cerca de la productivitat fos un desig exclusiu de patrons i burgesos. Amadeu Carbó ho deixa clar en el pròleg quan defineix els calendaris i almanacs com “instruments que volen preveure, optimitzar i gestionar el temps amb un objectiu concret a assolir”. L’exemple més clar possiblement són els calendaris destinats a la pagesia, que oferien informacions climatològiques, dates assenyalades (festes majors, fires i mercats de tot Catalunya), consells agrícoles i remeis per a la cura de malalties.
Els autors expliquen que la publicació d’almanacs va ser ingent, la competència era ferotge. A més del contingut que s’hi podia trobar, diversos motius permeten comprendre la popularitat que van gaudir. D’una banda, foren un poderós instrument de propagació del liberalisme. La fi de la Inquisició (1833) i del monopoli estatal de la publicació dels calendaris (1855) va permetre augmentar la seva tirada. A Catalunya, a més, van ser utilitzats pels homes de la Renaixença per normalitzar el català com a llengua literària. Tot plegat en un context de creixent alfabetització, i millores en les xarxes de comunicació -que van reforçar Barcelona com a centre editorial- i en les tècniques de reproducció. Entre aquestes, cal destacar el perfeccionament de la litografia (sorgida entorn el 1820) i l’aparició de la cromolitografia (1880).
La producció artesanal, lenta i laboriosa, empenyia els impressors a usar imatges arquetípiques. La industrialització del món editorial va reduir el temps requerit, i en conseqüència, va permetre augmentar la quantitat i la varietat de les il·lustracions. Gràcies a aquesta transformació, a mitjans del segle XIX es fa palesa una major diversitat de les capçaleres. L’únic calendari vuitcentista que continua publicant-se a Catalunya és l’actual Calendari de l’Ermità (1876), la seva història és resumida en el darrer capítol del llibre.
A més d’exposar grans tendències de fons, Per no perdre el temps també fa una relació de tots els actors que intervenien en el circuit comercial: els il·lustradors, els tipògrafs i tallers litogràfics, els editors, els llibreters i distribuïdors i les impremtes. Entre aquestes Carbó i Tomàs destaquen La Impremta Ramírez, al carrer Escudellers, com a exemple d’excel·lència.
Més enllà de Catalunya, l’estudi exposa alguns calendaris internacionals que van destacar per la seva singularitat. També alguns apunts i anècdotes històriques interessants de conèixer: la fixació del 25 de desembre com el primer dia de l’any a la Corona d’Aragó (1350); la fallida creació del calendari republicà francès (1793-1806) en substitució del calendari d’arrel cristiana; un altre intent frustrat de crear un model nou, en aquest cas a la Unió Soviètica (1929-32), que estructurava l’any en setmanes de cinc dies per evitar els festius; o la més coneguda adopció del calendari Gregorià (1582), per la qual els Estats van eliminar -en diferents moments històrics- deu dies del calendari. Una disparitat que ha creat nombrosos equívocs, com ara la falsa creença que Shakespeare i Cervantes van morir el mateix dia.
