El bestiari català ha creat un univers simbòlic molt ric en significats. L’arrelament que tenen els rèptils en el nostre imaginari col·lectiu és ben conegut. La tesi doctoral de Mayte Duarte va estudiar la presència dels dracs en la cultura catalana, que òbviament transcendeix a bastament la llegenda de sant Jordi. Un altre indicador per calibrar-ne la importància és la decisió presa per Pere el Cerimoniós, que va fer coronar la cimera reial amb una víbria. En canvi, s’ha reparat menys atenció a les creences relacionades amb les serps. En el llibre Les serps impossibles. Històries d’una verinosa seducció (2019), Jesús Avilés i Feliu Torrents en recopilen unes quantes de ben curioses. La celebració del Dia Internacional de la Serp (16 de juliol) ens brinda una bona excusa per recordar-les.
Com suggereix el títol, Les serps impossibles recull testimonis textuals i oculars de serps no reconegudes per la comunitat científica. La primera categoria de serps inusuals que exposen Avilés i Torrents són les serps gegants, conegudes com a serps tronc. Els autors han compartit testimonis d’Argentona i Tivissa que asseguren haver-ne vist, d’entre quatre i sis metres de llargada. Al llibre Muntanyes maleïdes, l’escriptor Pep Coll i Martí va narrar la llegenda d’El Serpent dels Collegats. Els biòlegs consideren que la grandària de les serps està relacionada amb la temperatura: són més grans en períodes geològics de més calor. L’exemplar més gran trobat és el fòssil d’una boa titànica que va viure a l’actual Colòmbia fa uns seixanta milions d’anys. Atenció, mesurava gairebé tretze metres i pesava 1.135 kg.
Una segona espècie de serps inusuals es caracteritza per tenir una crinera llarga i blanca. Els testimonis recollits per Torrents i Avilés les situen en avencs, pous i coves dels termes municipals de Sant Llorenç del Munt, Saldes, Sant Vicenç de Castellet i Torrelles de Llobregat. Com en el cas anterior, també tenen associades històries populars. Tal com va recollir Joan Amades, a Tortosa hi ha un lloc anomenat la Potra del Pi on, segons la tradició oral, sota una muntanya de rocs, hi vivia una serp amb una gran cabellera, que va ser morta a pedrades per un pastor. Més al nord, s’explica que el Serpent de Manlleu, que tenia una llarga cabellera rossa, tenia un poder absolut gràcies a un diamant que lluïa sobre el cap. Des del 2006, la ciutat osonenca organitza actes festius entorn aquesta llegenda.
Les serps impossibles també descriu una tercera categoria de serps excepcionals: aquelles a qui els hi agrada beure llet. Al cantó de Basilea, els pastors oferien llet a les serps de collaret que s’instal·laven a la seva finca, perquè les consideren benefactores per la canalla i el bestiar. A Catalunya, el pastor Josep Oliver, d’Aleixar, és l’única persona documentada que ha presenciat l’alletament d’una serp. No obstant això, moltes persones han sentit històries de familiars sobre serps que xuclaven la llet de les dones. Al Fabulari Amades s’hi pot llegir aquest fragment:
Serp de llet: Hi ha un tipus de serp, anomenada popularment llaminera o de la llet, que es deleix per la llet de dona. Se n’expliquen casos en molts indrets (…). Sempre es tracta d’una dona que criava el seu fill i aquest anava emmagrint a poc a poc, plorant sempre de gana durant tota la nit, malgrat que li donava de mamar. La família, sospitant que una serp es bevia la llet de la mare, va escampar farina per terra i l’endemà hi havia marcat un rastre serpentejant. La nit següent, el marit va restar a l’aguait i va veure com una serpota entrava i s’enfilava al llit. Després d’apartar amb suavitat el nadó, es posava a xuclar del mugró de la mare, i deixava la punta de la cua a la boca del nen per a que, mentrestant, no plorés. No cal dir que l’home va matar la serp, i el nadó va recuperar-se.
Culte a les serps
La fascinació envers les serps prové de molt antic. A la Bíblia, Moisès idolatra una serp feta de bronze i Jesús lloa la prudència de l’animal. La cultura judeocristiana va assumir cultes anteriors, que consideraven les serps com a divinitats benefactores. Han estat freqüentment representades com a guardians de tresors, una simbologia que continua vigent, com acrediten les serps de la façana del Banc d’Espanya a Barcelona. Una altra atribució clàssica que s’associa a les serps és el coneixement, i específicament de la parla. El Gènesi considera que és l’únic animal amb el do de la paraula, idea que es repeteix en el conte dels germans Grimm La serp blanca. Aquesta associació de conceptes és tan evident que fins i tot emprem la paraula pitonisses per referir-nos a aquelles dones amb arts endevinatòries.
